Edward Gorey, gats i nens

Gorey, sempre Edward Gorey. Passen els anys i les seves il·lustracions no envelleixen. Al contrari, tornen sovint amb una pàtina de novetat. Potser perquè ja van néixer amb un aire antic, com si fossin el testimoni d’una època que creixia i trobava la plenitud sobretot en la imaginació del seu autor, ens mirem els dibuixos d’Edward Gorey i ens lliurem al seu poder evocador. Potser el que ens atreu més és la familiaritat, un món que ens situa entre el trasbals imminent i una alegria que és una mica infantil, però no pas ingènua. Edward Gorey va morir l’any 2000, als 75 anys, però les obres que escrivia i dibuixava, màxima expressió del seu univers particular, es continuen reeditant: L’hoste incert, L’arpa sense encordar, L’ala oest... Algunes es troben en català, a Angle editorial, i la majoria segueixen vives en castellà gràcies a Libros del Zorro Rojo. 

Els darrers anys, a més, s’ha anat recuperant l’obra que durant anys va fer en col·laboració. Gorey va il·lustrar desenes de cobertes de llibres, de Conrad a Kafka i de Gogol a Henry James, i es poden col·leccionar fàcilment a Internet gràcies als seus seguidors. També va dibuixar per a d’altres autors, i ara precisament es publiquen dos títols que confirmen aquesta facilitat per posar el seu estil al servei d’altres talents. El libro de los gatos sensatos de la vieja Zarigüeya (Nórdica) reuneix els poemes que T.S. Eliot va escriure sobre gats, una passió compartida tota la vida per Gorey: malgrat la varietat, hi predominen els gats burletes, de somriure mefistofèlic, com si en el seu interior valoressin la ridiculesa dels humans. 

 L’altra novetat és En Tristany s’encongeix (Blackie Books), un conte infantil de Florence Parry Heide que Gorey va il·lustrar el 1971 i de seguida es va convertir en un clàssic. En mans exclusivament de Gorey, Tristany hauria pogut sortir al seu diccionari macabre sobre nens que morien (La cola mata-degolla) com “el nen que va encongir-se tant que va desaparèixer”, però aquesta història té un final més humà i, com diu David Trueba al pròleg de ledició en català, és un nen que “viu en la paradoxa eterna d’arribar a ser lliure i autònom i suposar al mateix temps que algú et protegeix, et vigila, t’entén”. Gorey, sempre Edward Gorey.

Jordi Puntí, El Periódico, 14 d’octubre del 2017.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma