dimarts, 28 de febrer de 2017

"Kikou le coucou land"

El proppassat 23F, a banda de la bateria de decisions judicials que van reivindicar el Fassbinder de Querelle, a Canes va passar una cosa única. Al teatre Debussy del palau de congressos de Canes els catalans Víktor Bautista i Roca i Josep Maria Allué van guanyar un premi molt prestigiós: l’As d’or-Jeu de l’année, en la categoria infantil. El seu joc Kikou le coucou en la versió francesa publicada per Haba de l’original català El niu del cucut (no editat). Bautista i Allué formen part de la comunitat del joc des de fa molts anys, una comunitat sovint ignorada en els circuits culturals nostrats. En el millor dels casos surten en reportatges sobre aficions més o menys “friquis”. Per això cal remarcar que el joc premiat amb un As d’or (un dels diversos que han inventat, junts o per separat) ha arribat als principals mercats europeus. En el seu dia El niu del cucut va trigar a trobar un editor capaç de produir-lo de manera eficaç, atesa una certa complexitat de components: sobretot els ous d’un pes determinat. Però després, a banda de l’edició francesa que ara els ha valgut el premi, el joc ja ha estat editat en alemany (Zum Kuckuck), anglès (Go cuckoo) o neerlandès (Kiki Koekoek), i es distribueix a nivell mundial. A Espanya se'n distribueix l'edició alemanya, amb el nom adaptat: El cuco kiko estrena nido.

       La proesa del duet Allué-Bautista, més enllà del petit rebombori gremial, hauria de servir per recol·locar la creació de jocs en l’àmbit cultural. Sovint, aquests petits triomfs particulars serveixen per marcar tendències més àmplies. Ho veiem aquests dies, a un nivell molt superior, amb el fenomen del curtmetratge català Timecode, distingit a Barcelona (Gaudí), Madrid (Goya), Canes (Palma d’Or) i pertot, fins al punt d’arribar a les nominacions a l’Oscar, encara que no guanyés ni en la modalitat de sobre sorpresa. Divendres TV3 el va programar en hora de màxima audiència, en un fet inèdit en la història del curtmetratge. És evident que el seu periple ha representat una reinvidicació del gènere. Totes les arts tenen les seves jerarquies. La sarsuela o l’òpera bufa també s’han reivindicat en el món líric, la radionovel·la ha buscat el seu espai en el món narratiu, les sèries televisives en el cinematogràfic, el còmic i la il·lustració en el món artístic, el mim o les titelles en el teatre, el conte davant la novel·la, la novel·la negra en el cànon literari, la glossa improvisada en el de la poesia i les cançons de Bob Dylan van arribar a seduir, vés per on, el jurat del Nobel. Però el cas del joc és diferent. El joc no és un gènere. És una disciplina. El creador d’un joc estableix escenaris d’interacció. És com un escenògraf i dramaturg d’obres obertes. Com diu el meu amic Oriol Comas i Coma, jugueu una mica cada dia i sereu més feliços.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 28/2/17


dilluns, 27 de febrer de 2017

Què fa un escriptor quan li demanen un pregó de Carnaval?

Pregó de pixapí nomenat Mata-Ruc d’Honor, a Solsona 2017



Solsonines, solsonins. Vatres, el veritables mata-rucs, em feu l’honor avui a mi, un simple pixapí, de fer-me mata-ruc d’Honor. En aquest segle XXI tan descanistrellat no trobareu savis aumon però de rucs que fan rucades, n’hi ha pertot, i, malampa! molt millor aniríem tots plegats si hi hagués més mata-rucs arreu.

Els solsonins sempre heu fascinat la meva ànima pixapinàcia pel vostre do de llengua (Pasqual Farràs, Roger Mas, Raül Garrigasait, Alba Marbà). Sou tan constructius que només destrosseu allò que abans ha estat trossat i quan us amagueu per jugar a fet i amagar, que és com en diem els pixapins genuïns, dieu que jugueu a Cucut d’Amagar. També sou tan esmolets que aneu al ball i agafeu la parella tan fort que l’arrefaixeu, encara que no porti faixa.

Trobo entranyable que ramonegeu sempre encara que no us digueu Ramon, però si us dieu Claustre, i mira que n’és, de bonic, dir-se Claustre! us feu dir Tate. Tate! Que no us enamoréssiu pas mai d’un pixapí de l’upper Diagonal perquè llavors seríeu, Tito i Tate, Tate i Tito, i, malampa! l’única manera dir-ho seria beure abans un bon Tut de vi! Tate Tito Tut! Tate Tito Tut! Ta, Taté, Tatetatitotut!

M’agrada que vingueu a les festes tan ben trallats com vaig jo ara, encara que en pixapinès això de trallar vulgui dir... Però vaja, enmig d’aquest escatafall festiu del Carnaval solsoní, he pensat que aquest pregó tan prosaic de pixapí disfressat d’honorable mata-ruc, podria acabar de manera noble, amb un poema, un de sol, i per això faig un sol sonet, el “Solsonet de l’Honorable Mata-Ruc Pixapinaci”.

Mata-rucs, és quan pixo que hi veig clar.
Poso l’ànima en buidar la bufeta
mentre m’amago entre cul i cleta
per trobar el moment de descarregar.

Solsonines, si us vull arrefaixar
no puc ‘nar amb tant de pes a la bragueta
lluint aquesta inflor de baioneta
que aumon no es pot anar sense exposar.

Per això, malampa!, m’enfilo i pixo,
perquè venceu tots els fàstics monàstics.
M’enlairo, com un rei feliç, i us guixo

amb pixats de ruc i temps perifràstics.
Els carrers de Solsona avui sobreïxo.

Exigim la fi dels nous Cagaelàstics!

Visca el Carnaval de Solsona!

Màrius Serra. 25/2/2017

Papissotisme, ecolàlia i Fiscalia

Sergi Belbel torna a la sala Gran del TNC amb un nou muntatge de La senyora Florentina i el seu amor Homer de Mercè Rodoreda. Una obra notable encapçalada per una esplèndida Mercè Sampietro i amb la jove Elisabet Casanovas que es revela excel·lent en el detonant paper de la minyona papissota, la Zerafina. A l’escriptura narrativa de Rodoreda sovintegen els personatges que se’ns presenten sense la crossa d’una narrador, en una mena de monòlegs que tendeixen a transformar el lector en espectador. La minyona Zerafina ens trasllada de la butaca de lectura on degustem el volum de La meva Cristina i altres contes a la butaca del teatre. Una de les característiques que Rodoreda infon al personatge és el seu parlar papissot. Potser avui la criticarien en nom d’un tronat concepte de correcció, però és una més de les singularitats que transformen la minyona en la vàlvula de ventilació d’unes vides ancorades en la inòpia. Res a veure amb el burd quequeig del Je-Je-Jeremies dels Pastorets. La jove Elizabet Cazanovaz (la Tània a Merlí) broda el parlar papissot. Aconsegueix esquivar l’enfarfec i l’integra en una personalitat arravatadora. En la història del teatre és freqüent l’ús de tics verbals per caracteritzar personatges que infonen comicitat. Un dels exemples més il·lustres és la divertida Missis Malaprop, nascuda de la ploma del dramaturg britànic Richard Sheridan a The Rivals (1774), que encadenava els làpsus (deia epitafis quan volia dir epítets, coses així...) Sheridan la va batejar així perquè en anglès l’adverbi malapropos (del francès mal à propos) circulava, des de l’època de Byron, per designar coses inapropiades.

       Els malapropismes i altres làpsus, més enllà de la seva possible interpretació freudiana, són material constitutiu de molts personatges de ficció. Però d’afeccions lingüístiques n’hi ha de moltes menes. D’entre les múltiples variants que permeten singularitzar l’idiolecte d’un personatge destaquen l’al·lolàlia i l’ecolàlia. La primera ens pot passar a tots (“passa’m la calç”, a taula, tot demanant la sal), però hi ha gent que substitueix paraules molt sovint, normalment exportant-ne una que correspon a un referent immediat. La segona és més carregosa. L’ecolàlia consisteix en la repetició automàtica de l’última paraula (o sintagma) que acaba de pronunciar el seu interlocutor, com si volgués completar la frase, però arribés tard. És una afecció fascinant, perquè en principi sembla positiva, com de reforç a la idea expressada, però ben aviat provoca tensions i al final resulta tan insofrible com les paraules de l’Executiu espanyol que repeteix la Fiscalia, un exemple de dependència ecolàlica tan evident com patològica.

Màrius Serra. La Vanguardia. 27/2/17

diumenge, 26 de febrer de 2017

Corredor Cultural

Vicent Marzà és un home de verb pausat i conviccions fermes. Ara és el Conseller d’Educació, Investigació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana. La setmana passada, durant la signatura de la declaració de Palma, va encunyar un concepte per designar el que signava al costat dels consellers homòlegs del Principat, Santi Vila, i les Illes, Ruth Mateu. Marzà va dir: "El corredor cultural mediterrani és absolutament necessari i cal impulsar-lo per raons històriques i de compromís per la cultura". Vet aquí una manera de promoure la unitat. La unitat d’una llengua que permet projectar un mercat cultural de més de deu milions de ciutadans que ha estat esquarterat pels mateixos que s’omplen la boca amb la sacrosanta unitat d’Espanya. La declaració de Palma inclou la consolidació de l’Institut Ramon Llull com a organisme de promoció exterior, la participació conjunta dels tres governs en fires i festivals i, sobretot, l’impuls a les polítiques lingüístiques unificant les acreditacions de llengua catalana per tal que els certificats siguin vigents als tres territoris. Un seguit de mesures raonables que, tanmateix, semblen autèntiques heroïcitats. Només el centenari Institut d’Estudis Catalans i la Xarxa Vives que coordina vin-i-dues universitats de quatre estats eutopeus (Andorra, França, Espanya i Itàlia) han mantingut una mínima cobertura institucional durant les llargues dècades de democràcia castellanocèntrica de nul·la sensibilitat lingüística. L’independentisme rampant que ha arrelat a Catalunya també prové d’aquest fet inexcusable. En plena eclosió de la societat global no només es va menystenir el corredor mediterrani desviant les inversions ferroviàries cap a altres indrets. També es van tancar repetidors, es van crear zones d’exclusió televisiva i es van bloquejar acords per impedir l’existència d’un espai comú entre valencians, catalans i balears. Unitat, quina unitat?


       Els grans defensors de la unitat espanyola són al·lèrgics a la seva diversitat cultural. Aquest curs, a la República Francesa, les oposicions per a professor d’espanyol, en la modalitat de “l’agrégation externe”, porten al temari una lectura obligatòria i una d’optativa. L’obligatòria, que solia ser el Quixot, ara és Antagonía de Luis Goytisolo. Per a l’optativa els estudiants poden triar entre tres obres: en portuguès, llatí o català. Aquest curs tinc l’honor que han triat una novel·la meva, de manera que he visitat i visitaré unes quantes universitats franceses. No tots els estudiants que preparen aquestes oposicions han estudiat català. En algun cas, és una tria estratègica o atzarosa. La majoria són francesos, però també sovintegen els espanyols residents. A la sessió de la Sorbona va venir una noia granadina que s’hi presentava induïda (i auxiliada) per una altra candidata mallorquina. Li feia gràcia, va dir, que per passar unes oposicions d’espanyol a París hagués de llegir un llibre en català, cosa que mai no li passaria a la seva Granada natal. Va ser dir-ho i adonar-se’n.

Màrius Serra. La Vanguardia. 25/2/17

dijous, 23 de febrer de 2017

La solitud dels polítics


Passen els anys, i les temporades, i de tant en tant encara me’n recordo d’una telesèrie excel·lent, però que no va fer prou soroll. Es deia Boss, la van estrenar el 2011 i només se’n van fer dues temporades. La protagonitzava Kelsey Grammer, l’actor que durant molts anys va brillar com a Frasier, el psicòleg radiofònic. A Boss feia el paper d’alcalde corrupte de Chicago i manipulava tothom per assegurar-se la reelecció en el càrrec. La sèrie tenia un punt exagerat i caricaturesc, d’una violència (aparentment) poc realista, però avui cal veure-la com una de les influències de House of Cards: la fredor de Frank Underwood, que interpreta Kevin Spacey, s’emmiralla en la de Boss. Més enllà dels efectismes del guió, Boss mostrava una cosa molt preuada: la solitud dels polítics, l’enroc a tot preu per mantenir els privilegis del poder. Aquesta obsessió era patent perquè al protagonista, l’alcalde, li diagnosticaven una malaltia mental degenerativa i ell l’ocultava a tothom per seguir governant.

Aquests dies, el cas de Rita Barberà m’ha fet pensar de nou en Boss. Segons un informe mèdic, fet públic per El Mundo, l’alcaldessa de València no va morir d’un atac de cor, sinó d’una cirrosi avançada i d’una fallida multiorgànica a causa de la mateixa malaltia. Sense caure en comparacions grotesques, Rita Barberà també s’havia perpetuat en el poder de València: envoltada de casos de corrupció i alienada cada cop més del seu partit, dies abans de morir feia la becaina al Grup Mixt del Senat, on el seu caràcter manaire havia trobat un recés temporal. El mateix dia de la seva mort, quan es deia que la causa era l’atac de cor, moltes veus del Partit Popular ja s’afanyaven a treure’n un rendiment polític: per art d’encanteri, l’encausada passava a ser víctima d’un linxament periodístic, de la pressió mediàtica. No esperem pas que ara aquells que van alçar la veu demanin perdó, no passarà, però l’informe mèdic només deixa dues opcions. Si els amics i companys de partit coneixien la cirrosi avançada, la causa real de la mort, llavors van actuar amb un cinisme repugnant. Si no la coneixien, gairebé és pitjor: aïllada de tothom, Rita Barberà va morir sense amics i en una solitud dramàtica, fallera.

Jordi Puntí, El Periódico, 11 de febrer del 2017.

Entradas populares

Compartir