Hotel Dilluns

Country Simple

2012-02-10T14:42:00.003+01:00

Anyonewho starts wading into the surprisingly deep waters of Catalan literature won'tbe even ankle high before they hear the name of Josep Pla. His officialComplete Works alone run to 47 chunky volumes, to which various newlydiscovered texts have been added over the years; Pla was at many different periodsin his long life the most read author in Catalan, and this despite his eschewalof fiction (he wrote only two novels), given that his stated interest was lifeand life only. Which is perhaps why by the age of 30 he had travelled to Italy,England, Germany, Soviet Russia, France, Czechoslovakia, Switzerland, Portugal,Austria, Hungary, Yugoslavia, Belgium and Spain proper, which was more than unusualfor an unmonied lad from a small coastal village (Palafrugell); as unusual,indeed, as his unmarried but passionate relationship with Adi Enberg, a Catalanof mixed Norwegian and Swedish extraction, fluent in nine languages and theonly woman capable of putting up with Pla - he suffered from that commonwriter's flaw, chronic egocentrism - for several years. Politicallyconservative, Pla backed the Nationalist side in the Civil War, going so far asto spy for Franco's foreign espionage network (one of his tip-offs led to thesinking with all hands on board of a ship carrying Republican arms, a deedwhich haunted Pla until the day he died). When he realised that Franco, farfrom simply restoring law and order, was bent on turning Spain into a fascist(and obsessively anti-Catalan) state, Pla turned his back on politics, and hiseye to what was closest to him: his native canton, the Empordà, and his ownpast. One of the resulting books was 'El quadern gris' ('The Grey Notebook'),consisting of a rewriting, in 1964, of the diary he kept during his 21^styear (back in 1918); hence the tension throughout this remarkable masterpiecebetween the hilarity, optimism and scorn of a brillant young man trapped in anold-fashioned world, tempered by the disillusion and insight of an almost-oldman, already regarded as fuddy-duddy on the cusp of the Swinging 'Sixties. Why rambleon about Pla at this particular time, I pretend to hear you asking? Because thefirst English version of 'El quadern gris' – in an excellent translation byPeter Bush - will be available any week now. That's why.

Matthew Tree, Catalonia Today, febrer de 2010.

La increïble ràdio minvant ('remake')

2012-02-09T11:37:00.002+01:00

Un dia de sol radiant, Catalunya Ràdio i la seva esposa Catalunya Informació surten a navegar en una barca. Quan la dona baixa a la cabina a buscar una cervesa, la barca s’endinsa en un banc de boira misteriós. Al cap de poc Catalunya Ràdio comença a notar que els programes li van balders, li cau l’anell de compromís (on hi ha gravat “L’escoltes, la sents”). Es veu forçada a prescindir d’uns quants locutors, acomiadar corresponsals, reduir costos. Com més corren els dies, més empetiteix. La ràdio nacional de Catalunya acudeix a metges reputats i molt populars que la tranquil·litzen (tots ells són especialistes en casos de nanisme, sobretot a provocar-lo amb operacions quirúrgiques molt delicades). Li asseguren que és un procés normal dins del mercat lliure.

Com que el procés d’empetitiment avança imparable, Catalunya Ràdio decideix demanar una segona opinió: els metges l’examinen a consciència i redacten un dictamen convergent amb l’anterior. A tothom li sobta tanta bona entesa ja que pertanyen a escoles mèdiques diferents i en teoria enfrontades. El doctor Homs, un d’aquells facultatius que davant d’un tumor maligne declara “això són unes angines mal curades”, fa públic que és impensable que Catalunya Ràdio continuï minvant.

Passa el temps i encara disminueix més. Fins a l’extrem que s’ha de refugiar en una casa de nines per protegir-se del gat de la casa. Quan ja és de la mida d’un misto, cau en un soterrani, on s’enfronta a una aranya terrible que la vol devorar (en aquest soterrani hi retroba una ràdio pública que de tant seure en un racó ha quedat com un quatre). Al final de la pel·lícula, Catalunya Ràdio ràdio, minúscula i oblidada de tothom, proclama orgullosa: “Encara existeixo!”. I tot seguit comencen a córrer llistes de signatures per donar-hi suport. Creix la indignació. Algú demana unes gambes.

Enric Gomà, Ara, dimecres 8 de febrer del 2012.

Engospar?

2012-02-09T09:20:00.002+01:00

El mestre Puyal és polièdric. Les seves dimensions depassen el món de les retransmissions esportives que l’han portat i el porten a tantes oïdes culers. No cal haver llegit el seu aicnàlubmA (Reflexions sobre la societat i els mitjans. Propostes per a la nova televisió) per saber que en Puyal és un teòric de la comunicació (semiòtic, li diu l’espurnejant Iu Forn a la TdP). Tampoc cal estar al dia de les qüestions jeràrquiques per intuir la seva rellevància acadèmica. És doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili i membre de la Filològica de l’IEC. I cal destacar les seves aportacions lèxiques al llenguatge esportiu català. Ja són mítics flèquit, orsai, hems, linesman, la bimba o la idiosincràtica descripció dels regats: s’escapoleix de l’escomesa del contrari. Ara fa un any (20-1-11) em vaig fer ressò des d’aquí de la seva proposta de recuperar el terme vistaire (“fadrí que va a vistes per tractar de festejar”, a l’Alcover-Moll) per designar els buscadors de talents. L’altre dia li vaig escoltar dir que Valdés havia engospat la pilota. Vaig saltar com un gat al navegador del meu mòbil, vaig buscar el DIEC i em vaig posar a aplaudir-los: al Valdés i al Puyal. Engospar: “copsar, atrapar al vol”.

Màrius Serra. El Punt-Avui. Suplement Cultura. Dijous, 9 de febrer de 2012

El nou teisme barceloní

2012-02-09T09:19:00.000+01:00

Llegeixo sobre el fulgurant ascens d'una candidata mexicana. Quan encara conservem la imatge de la Thatcher (via Meryl Streep) a la retina, una nova icona femenina malda per ocupar el lloc de musa conservadora que ni Sarah Palin ni Ana Botella no han assolit. Es tracta de Josefina Vázquez Mota, candidata a la presidència de Mèxic pel partit conservador PAN. Vázquez ho té tot per triomfar: és mestissa i d'origen humil en un país de majoria mestissa i humil. A més, després de formar-se en l'ensenyament públic, va estudiar Econòmiques a la Universitat Iberoamericana dels jesuïtes. D'aquesta època la candidata serva dolços records i uns companys d'estudis molt variats que la van ajudar, segons confessa, a formar-se una visió del món molt oberta. El detall d'aquesta diversitat impressiona. Afirma la Vázquez: “M'encantava tenir companys de la comunitat jueva, evangèlica, supercatòlics i ateus que creien en la lluna i en les estrelles”. Lamento no encaixar en cap de les quatre escoles que van marcar l'educació espiritual de la candidata. De fet, no sabria dir quina de les quatre és més puixant a la societat catalana actual. En canvi, detecto una nova modalitat de teisme a la barcelonina, que no té res a veure amb la definició canònica del terme segons el DIEC: “m. [FS][RE][LC]Creença en l'existència de Déu o déus” ni al DGLC: “m PAT Estat produït per l'abús del te”. No sé pas com anem d'ateus, però el que és segur és que a Barcelona cada cop hi ha més creients en les virtuts de la T10.

L'abonament als Transports Metropolitans de Barcelona ha esdevingut un emblema de la crisi. Primer van ser Daniel Martínez i Guillem Mateos, dos espavilats enginyers de la Universitat Politècnica de Catalunya que van començar a vendre T10 rebaixades per patrocini a Promobilletes.com (vegeu el rum-rum “Te Deum laudamus” 16/I/2011). Una reunió amb TMB va bastar per posar-los en hibernació, mitjançant bastó o pastanaga. Fa gairebé un mes que mantenen el suspens emetent el mateix missatge: “Estem resolent uns assumptes. Treballem per estar de nou amb tots vosaltres en breu”. Mentrestant, la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) ha llançat la imaginativa campanya de la T11, basada en l'aprofitament de l'últim viatge de cada T10 en l'hora llarga que roman activa després de validar-la per desè cop. TMB en menysté la incidència, però la FAVB publicita una aplicació gratuïta de mòbil (iPhone i Android) que es diu Incidències 2.0 i permet saber on deixar (i sobretot on trobar) targetes T10 en estat latent per a un onzè ús. El teisme ambiental té una altra punta de llança en un col·lectiu de persones grans que es fan dir Els Iaioflautes. Aquests veterans de les lluites veïnals, sindicalistes i antifranquistes pugen en grup a un bus, validen cadascú el seu bitllet i després hi despleguen pancartes de protesta contra la pujada de tarifes. Lluís Sierra ho explicava en una crònica al Viure del dijous passat. L'últim exemple de teisme barreja ser del morro fort amb tenir morro. Uns moderniflautes (tan moderns que només el seu web està només en castellà) han creat memetro.net. El memetro és el presumpte trastorn de memòria “durante el cual el individuo es incapaz de recordar que según la normativa vigente de los transportes metropolitanos, hay que pagar en la entrada de las instalaciones el billete de tren o metro”. Les seves eines són una aplicació per localitzar revisors i un fons per pagar les multes de 50€ dels seus teistes registrats i enxampats en flagrant delicte. Tant de teisme ambiental acabarà per fomentar l'ateisme.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 9 de febrer de 2012

Al cel no hi ha gel

2012-02-09T09:18:00.000+01:00

De traficants n'hi ha de moltes menes. Es trafica amb tota mena de substàncies prohibides o legals (com el caviar que cobejava Ricardo Costa) i, en general, amb tota mena de mercaderies robades, encara que siguin metalls tan poc preciosos com el coure. La setmana passada, mentre els meteoròlegs ens anunciaven l'arribada de la Tercera Glaciació, a Xile un home era detingut per transportar 5.200 quilos de gel en un camió frigorífic. El gel anava envasat en bosses de plàstic i provenia de la glacera Jorge Montt. La CONAF (Corporación Nacional Forestal) va denunciar l'extracció del gel d'aquesta glacera situada al Parc Nacional Bernardo O'Higgins, a la regió austral d'Aysén. La glacera és remota. La població més propera, Caleta Tortel, és a quatre hores en vaixell del gel i a 128 quilòmetres per una pista sense asfaltar de Cochrane, una localitat de la Patagònia situada a més de dos mil quilòmetres al sud de Santiago. El camió pretenia fer tot aquest camí fins a la capital xilena, però va ser interceptat. Les investigacions condueixen a una empresa distribuïdora de begudes i gel, que pretenia vendre'l entre els locals de copes de Santiago. Consideraven que prendre whisky amb glaçons d'aigua mil·lenària tindria molta requesta. A preu de gel normal, mitja tona no passa de 7.000 dòlars, però sembla que aspiraven a treure'n més del doble. Tampoc no ens ha d'estranyar, perquè el mercat d'aigües minerals té unes quantes marques que n'ofereixen de glacera. La canadenca 10 Thousand BC (deu mil anys abans de Crist), anuncia que no conté ni nitrats ni sodi ni clor. D'altres són la Hidroberry Mineral Glaciar Still Water, procedent de Johannesburg, o l'aigua de la glacera Número 1 de Tianshan, a la regió autònoma xinesa de Xinjiang. Totes deuen anar molt bé per a la circulació renal, i potser per això costen un ronyó, les comercialitzen empreses oficials i són al mercat.

En el cas xilè, en canvi, parlem d'un robatori de patrimoni natural, tot i que els acusats ja han explicat que ells no van arrencar cap tros de gel, sinó que es van limitar a recollir de l'aigua els que ja s'havien desprès de la glacera i, per tant, en van ser mers recol·lectors. Pot sonar a excusa barata per mirar d'apaivagar les conseqüències de la seva acció, però és molt probable que no s'hagin inventat res. Se'n diu canvi climàtic. De moment, la mitja tona de gel destinat a morir en copes està servint per regar els conreus dels pagesos de Cochrane, molt afectats per la sequera, ara que allà és estiu. Però aquest cas obre un debat. Posa el focus en un fet connatural a l'economia: la naturalesa dels mercats (aquí, de l'hosteleria) fa que sempre hi hagi mercaderies susceptibles de generar una plusvàlua sobtada. Febres d’or. No vull ni imaginar quant pagarien per aquests glaçons mil·lenaris alguns d'aquests empresaris que pretenen transformar el consum de gintònics en una competició de sibarites que fiquen el nas en copes plenes de cogombres. Els venedors de fum habituals estarien encantats amb vendre aquest gel historiat. Només ens faltaria això! Durant anys, molts bars de copes ens han posat més gel del compte per augmentar el rendiment de cubates, gintònics i whiskis. A sobre, ara també voldrien cobrar-nos pels glaçons. I si les glaceres els cauen massa lluny, ens els voldran colar dels Pirineus. Amb la nostra flaca habitual pel disseny és probable que els apliquin els leds dels ja existents glaçons lluminosos. Com si ho veiés a venir: glaçons olímpics mil·lenaris amb trencadís gaudinià, els glaçons oficials dels Jocs Olímpics d'Hivern de Barcelona.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 7 de febrer de 2012

Nice weather, isn't it?

2012-02-09T09:17:00.000+01:00

Si els comensals d'una sobretaula s'embranquen en discursos i excursos d'aquells que porten a transitar per les perilloses serralades de la confrontació sempre n'hi ha un que troba millor parlar del temps. Els espadats de la confrontació política, religiosa o àdhuc futbolística són traïdors i de vegades passen factura. Sobretot en aquelles sobretaules que es mouen en la difusa frontera que separa les contrades de la intimitat familiar de les àmplies regions de la vida social, els mapes de la qual s'estenen en cercles concèntrics. Una vegada a València, en una d'aquestes sobretaules, Ernest Lluch em va donar una rèplica que mai no he oblidat: “la discrepància és la base de la convivència”. En aquells moments les seves sàvies paraules van servir per apaivagar la meva bel·ligerància dialèctica, però un altre comensal va aprofitar la pausa per canviar de tema i es va posar a parlar del temps. Quin escut més formidable! Tothom s'hi va apuntar, sense por a empantanegar-s'hi. Aquesta sobredosi d'informació meteorològica que patim des de fa dies també sembla un escut. Si continuem així algú acabarà encunyant frases del tipus: “temps i circ” o “el temps és l'opi del poble”. Perquè una cosa és informar i una altra és estendre una nova psicosi informativa entre la població adulta que podríem denominar narcometeorologia. Els addictes són legió, i ja se'n comencen a conèixer efectes secundaris. Estic convençut que la literatura psiquiàtrica aviat descriurà psicòtics de la isobara, l'anticicló, els fronts freds, els radars pluviomètrics i els satèl·lits, en especial el Meteosat nostrat. El més alarmant és que la sobredosi informativa sobre qüestions climàtiques ja comença a adquirir dimensions dignes del Barça. No sé si la societat catalana està preparada per suportar tants clímaxs seguits. No vivim en un país multiorgàsmic. Ho sabria.

El temps és un tema de conversa equivalent a la poesia fonètica. Dos versos d'Hugo Ball al Cabaret Voltaire com “gadji beri bimba glandridi lauli lonni cadori” em diuen moltes més coses que no pas “quina onada de fred siberià que ens està envaint, oi?” o tantes altres bajanades que hem sentit, sentim i sentirem des que el fred de l'hivern (la fredorada) ha arribat. L'Anglaterra victoriana, sense els estereotips de la qual mai no haurien nascut mons paral·lels tan extraordinaris com el de l'Alícia de Lewis Carroll, va consagrar les converses sobre el temps per designar la parla vàcua. A les obres d'Oscar Wilde els comentaris sobre el temps conviuen amb el desfici pels cucumber sandwiches i l'exemple més usat als manuals d'anglès per explicar les tag questions (l'equivalent al nostre, oi?) és nice weather, isn't it? (quin temps tan bo, oi?), aplicat a qualsevol dia plujós. Tanta faramalla sorgeix per protegir-nos d'una d'aquelles inseguretats profundes que ens caracteritzen com a espècie evolucionada: la incertesa pel futur (immediat i no). La previsió meteorològica és una de les trinxeres socials més visibles del mètode científic. Juntament amb els diagnòstics mèdics, la capacitat de preveure si demà farà sol o nevarà ha estat la prova quotidiana de la solidesa i validesa del sistema de pensament racional que representa la ciència. En tots dos casos, tant en medicina com en meteorologia, els resultats són espectaculars i els avenços innegables. Però alhora, el marge d'error es manté prou apreciable per introduir la imprescindible dosi d'humilitat que tantes vegades ens manca. Assumim-ho. Mai no podrem guarir totes les malalties ni predir tots els fenòmens meteorològics. Només si ho admetem serem cada cop millors predictors.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns 6 de febrer de 2012

L'espolsada?

2012-02-09T09:15:00.002+01:00

L’altredia a Cardedeu em parlaven de l’espolsada. El verb espolsar pot comportaralguna al·lusió sexual, perquè els homes (nets) ens espolsem el membre desprésde la micció i el llenguatge figurat fa la resta. Però l’espolsada de què emparlaven a Cardedeu era una dansa. Un ball antic relacionat amb els balls degitanes vallesans que prenia el nom d’uns copets que els balladors es feien ala cuixa, com si se l’espolsessin. Potser per això L’Espolsada és, també, elnom d’una de les poques (i dinàmiques) llibreries nascudes en aquest segle XXIal nostre país. Al municipi vallesà de Les Franqueses. Si poden, visitin-ne elblog (lespolsadallibres.blogspot.com), perquè la llibretera Fe FernándezVillaret escriu sobre el que llegeix i demostra ser una bona prescriptora.Moltes danses populars han quedat sepultades sota la sardana. Per això els seusnoms ens ressonen llunyans i exòtics. Només cal escoltar la cançó Techno del disc Al marge d’un camí (2010) del bisbalenc Sanjosex per adonar-se’n: “Onés el contrapàs, on la moixiganga, on el ball rodó, on la contradansa, on és elball de déu, on són les corrandes...” On és L’Espolsada? No cal que ho busquinal GPS. A Les Franqueses hi falta gent.

Màrius Serra. El Punt-Avui, suplement de Cultura. Dijous, 2 de febrer de 2012

Era això, l'ascensor?

2012-02-09T09:14:00.000+01:00

Dimarts vaig observar amb inquietud el gràfic que reflectia les opinions de 2.179 lectors de La Vanguardia. Pertanyia a l'enquesta digital del dilluns. Aquesta va ser la quantitat d'usuaris (usuaris únics, en terminologia digital) que va respondre la pregunta que diàriament es planteja. La del dilluns era: “Aproveu que Twitter censuri els missatges que violin les lleis?” La gràfica de respostes donava un triomf aclaparador del Sí (75%), davant un 23% del No i un 2% de NS (no sap); NC (no contesta) mai no figura a les enquestes digitals. La pregunta era pertinent perquè aquests dies Twitter fa la gara-gara a mercats com la Xina o Tailàndia i ha admès que censurarà missatges en aquests territoris. L'apel·lació a la llei és formal però el fons de la qüestió es podria traduir al llenguatge col·loquial d'una manera més simple: els missatges que incomodin o simplement no agradin el règim del país en qüestió seran enfosquits i només es podran llegir a l'estranger, allò que abans en dèiem el món lliure. Doncs bé, sobta que en un territori d'aquest món presumptament lliure com el que habitem els lectors de La Vanguardia aquestes pràctiques obtinguin el 75% d'aprovació en una enquesta. Intueixo que han pesat molt les tres últimes paraules de la pregunta: “violin les lleis”. Tant que potser han amagat que la censura de missatges també és una violació de la llei. De fet, la censura sol ser un acte previ a qualsevol judici, i la seva funció és generar prejudicis que incitin a l'autocensura i sostinguin un sistema que no tolera cap dissidència. La censura és violència preventiva, mera pressió per exercir de tap i impedir que certes informacions i opinions circulin. Si els resultats d'aquesta enquesta fossin extrapolables a la societat catalana ara mateix estaríem davant d'una dada tan negativa com totes les xifres econòmiques de decreixement amb què els noticiaris ens bombardegen cada dia.

Avui, 2 del 2 del 12, és un bon dia per explicar una història que el 6 del 6 potser provocarà algun brot de fòbia que no sé anomenar. Podria ser agorafòbia (sense acrimònia vers Xavier Bosch), oclofòbia o demofòbia, sempre preventiva (com la censura) i enfocada a les aglomeracions que es formen en els fenòmens de masses. Perquè, mentre els xinesos pretenen continuar tenint una internet a la carta a compte de la seva potència econòmica, la xarxa farà un creixement exponencial. Des del naixement del www internet es regeix per un protocol tècnic conegut per les sigles IP (Internet Protocol). L'actual versió duu per nom IPv4 i organitza la informació en quatre blocs numèrics, com en les targetes de crèdit però de només tres xifres (i sense data de caducitat). Per exemple, aquest: 172.123.255.255. Doncs bé, aquestes matrícules (IP) d'usuari ja s'han acabat. No en queda cap ni una. De manera que han decidit canviar de sistema. La xarxa farà un salt brutal d'escala i es plantarà en la versió 6: el IPv6. Un exemple podria ser 2001:0db8:85a3:08d3:1319:8a2e:0370:7334. De fet, el nou sistema ja existeix. Com que la demanda no s'atura aquesta mena d'ipès alfanumèriques de longitud interminable ens han de salvar del col·lapse i el proper 6/6 s'instauraran. És a dir, que el mes de juny farem un iPas endavant a una escala que deixarà ridículs els nostres altres paràmetres: Nif de 8 xifres i una lletra, telèfon de fins a 12 xifres (amb prefixos), targeta de crèdit de 16 dígits + 3 del codi de seguretat al dors, compte corrent complet de 20 xifres... Serà un pas petit per a l'home i un gran pas per a la humanitat, però si hi avalem la censura no avançarem gens.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 2 de febrer de 2012

L’hivern i cent tones de sal

2012-02-06T12:41:00.001+01:00

Definitivament, Catalunya és un país histèric quan ha d’interpretar la meteorologia. Ho vam comprovar un cop més divendres amb l’episodi de la neu fantasma. Just quan les autoritats volien semblar més europees i assenyades que mai, gairebé alpines, els va sortir un rampell mediterrani, impetuós, i de sobte semblava que s’hagués d’acabar el món per quatre volves de neu. Van posar en marxa els plans d’alerta i van demanar que els nens no anessin a classe. Si no van organitzar una resada col·lectiva a la mare de déu de Núria, és perquè no hi havia pressupost.

La neu va caure moderadament als llocs on era previsible que nevés, com ha passat tota la vida, i després va començar a fer fred de debò, però no pas per qualificar-lo de siberià. Com a màxim és un fred austríac, o polonès. Si per nosaltres aquest fred ja és siberià, ¿com en deuen dir a l’Europa central, on els termòmetres han arribat tranquil·lament als 25 sota zero?

La histèria es va notar sobretot a Barcelona capital, que és on les previsions van fer figa. Ens havien avisat amb tanta vehemència que nevaria, nevaria i nevaria, que divendres els barcelonins vam agafar torticoli de tant mirar al cel. Tots recordàvem amb il·lusió la nevada sorpresa del 2010 i al migdia, quan el sol ens enlluernava i ja era evident que ens hauríem de conformar amb el record, vam guardar el trineu i els vells descansos –botes de muntanya– a l’armari més alt i com a consol vam posar-nos a llegir una novel·la transsiberiana, tipus Michel Strogoff. Algun avi va reviure la gran nevada del 62 i vam calcular que ja feia mig segle. Els qui tenen cosins a muntanya, cap al Ripollès o la Cerdanya, van telefonar-los amb una excusa qualsevol i tot d’una, davant les descripcions de la neu caiguda, van sentir aquella enveja urbana que els agafa un cop l’any.

Mentrestant, uns operaris de l’ajuntament escampaven cent tones de sal pels carrers de la ciutat. Semblava que cridessin el mal temps. ¿Per què van actuar amb tanta energia? L’endemà els mateixos responsables van admetre que havien pecat «d’excés de zel». Jo crec que els guiava un objectiu més secret. Una bona nevada a Barcelona, un mantell blanc del Tibidabo a la Barceloneta, hauria donat força a la idea dels Jocs Olímpics d’hivern que va proposar l’alcalde Hereu . Potser no era cap animalada... Una mica de neu, sisplau, i tots correran a defensar la candidatura Barcelona Pirineu per al 2022.

Jordi Puntí, El Periódico, 6 de febrer del 2012.

Futbol a vida o mort

2012-02-05T20:27:00.003+01:00

Una de les cites més recurrents quan es vol valorar la passió que mou el futbol és de Bill Shankly, entrenador i icona de la història de l’equip del Liverpool. Shankly va dir: «Alguns expliquen que el futbol és un assumpte de vida o mort, però jo els asseguro que és molt més que això». La frase vol ser provocativa i parla de l’enginy i el fervor d’una persona que vivia per i per al futbol, però el cert és que amb els anys ha guanyat encara més sentit, o potser seria millor dir més falta de sentit.

Avui dia, el caràcter globalitzat que ha pres el joc de la pilota, la seva dimensió social i econòmica, han convertit el futbol en mirall i metàfora de gairebé tot. La televisió primer i després internet han convertit els carrers i els bars en un estadi de dimensions planetàries on l’actualitat t’obliga cada dia a prendre partit per un equip.

Per a uns aficionats, el futbol ve a ser una vàlvula d’escapament davant les injustícies diàries, mentre que per a d’altres és l’entorn perfecte per barrejar-se amb la massa i així sentir-se emparat per la identificació col·lectiva. En la majoria dels casos es tracta d’identificacions superficials, epidèrmiques, com a màxim adornades amb una samarreta o un tatuatge que funcionen com a pintures de guerra simbòliques, però de tant en tant la metxa s’encén i el futbol esdevé camp de batalla, com ha passat aquesta setmana a l’estadi de Port Saïd, a Egipte.

La violència salvatge i el nombre de víctimes (74 segons el darrer recompte) el van convertir en un cas extrem, més complex si pot ser pel procés de canvi polític i la incertesa que viu Egipte, però no és la primera vegada que un partit de futbol esclata dintre d’un conflicte més profund i generalitzat. L’exemple més conegut és la cèlebre guerra del futbol, aquells quatre dies d’enfrontaments bèl·lics entre Hondures i el Salvador, el juliol de 1969. En aquell cas el detonant va ser un partit de classificació per al Mundial de Mèxic.

Un altre dels casos notables va ser l’eliminatòria de la Copa d’Europa que el maig del 1990 va enfrontar el Dinamo de Zagreb i l’Estrella Roja de Belgrad. La tensió entre els ultres dels dos equips va derivar en una batalla campal que transcendia el joc per reflectir la tensió política que hi havia entre la Croàcia de nacionalisme emergent i la Iugoslàvia de majoria sèrbia. Podríem continuar enumerant episodis en els quals l’apropiació política dels resultats esportius es confon amb el valor lúdic del futbol. A vegades el futbol cau en mans de dictadors, com va fer Mussolini amb la victòria d’Itàlia en el Mundial del 1934, o el general Videla i els milicos a l’Argentina-78. En altres ocasions, en canvi, la balança s’inclina cap als oprimits, i en això tenim l’exemple d’aquí: el Barça del més que un club i que durant el franquisme va ser «el braç armat de Catalunya», en paraules atribuïdes a Manuel Vázquez Montalbán.

En el seu llibre Football against the enemy (Futbol contra l’enemic), el periodista Simon Kuper va fer un repàs a una sèrie de rivalitats latents, conflictes que van més enllà del terreny de joc i que es renoven cada temporada, o a cada nova eliminatòria de seleccions. Entre aquestes rivalitats hi ha la d’Holanda i Alemanya i que es remunta a la segona guerra mundial (l’Ajax d’Amsterdam era un club jueu), o la batalla religiosa de Glasgow, entre els catòlics del Celtic i els protestants del Rangers.

M’agradaria acabar aquest repàs amb un episodi menys conegut, però que és com l’altra cara de la moneda del que va passar a Port Saïd. Ho explica Franklin Foer en el seu llibre El mundo en un balón (Debate). En els anys 80 i 90, durant el règim de Khomeini, les dones iranianes tenien prohibit entrar als camps de futbol de l’Iran. No eren pas poques les que, no obstant, en dies de partit, es disfressaven d’home i es colaven d’incògnit en els estadis. El 1997, la selecció iraniana es va classificar per al Mundial de França i el Govern va muntar una gran celebració a l’estadi més gran de Teheran. Una vegada més, les dones no estaven autoritzades a participar-hi, però en aquella ocasió n’hi va haver més de 5.000 es van reunir a l’exterior i van començar a cridar: «¿Que potser no som part d’aquesta nació? Nosaltres també volem celebrar-ho. No som formigues». La pressió era tan forta que al final la policia va haver de deixar-les entrar. Un s’imagina que a l’Iran actual, el d’Ahmadinejad, qualsevol dia d’aquests es tornaran a viure situacions similars, però el context és un altre i es fa difícil imaginar si ara la policia també obriria les portes i evitaria el conflicte.

Jordi Puntí, El Periódico, 5 de febrer del 2012.

Hitler, Al-Assad, U-80 801-T

2012-02-05T16:54:00.000+01:00

Hitler.

L'últim llibre d'Ian Kershaw –el biògraf per antonomàsia d'Adolf Hitler– es titula The End i descriu el final del règim nazi, quan Hitler i els seus fans es van negar a capitular malgrat la inevitabilitat de la destrucció del Reich i la pèrdua previsible d'un munt de vides (durant els últims deu mesos de la guerra, hi van morir més alemanys que en els quatre anys anteriors: uns 400.000 civils i 2,6 milions de soldats, a més de 250.000 presoners, la majoria jueus, obligats a abandonar els camps de concentració i a caminar durant centenars de quilòmetres per tal d'evitar que expliquessin als aliats el que havien vist i viscut). Hitler mateix no va tirar el barret al foc fins que l'Exèrcit Roig va estar a quatre passes del seu búnquer. Segons Kershaw, cap altre líder d'un estat modern havia esperat que aquest s'enfonsés del tot abans d'acomiadar-se.

Al-Assad.

The End, pel que es veu, es va redactar abans que Al-Assad comencés a demostrar fins a quin punt té ganes d'imitar l'excaporal de Linz. Ara per ara, el règim d'Al-Assad ha assassinat –segons Human Rights Watch– uns 5.000 dels seus súbdits (un desertor sirià, basant-se en el que havia vist abans d'abandonar l'exèrcit, va dir a The Observer el desembre passat que aquest nombre havia de ser molt, però molt, més alt). Segons El Punt Avui (31/1), Al-Assad ja ha començat a executar els militars sospitosos de traïció (una pràctica habitual, també, al final del Tercer Reich). Al contrari del que va passar fa 60 anys, però, aquestes noves atrocitats es cometen davant la més absoluta indiferència dels europeus, que, pel que es veu, no se senten prou indignats per dignar-se a manifestar-se en contra d'aquest home que ha convertit el propi país en uns territoris ocupats, en un Guantánamo de mida nacional.

U-80 801-T.

A Catalunya, és clar, no tenim cap equivalent d'Al-Assad, i encara menys de Hitler. El pitjor que ens pot passar aquí amb les forces de seguretat, per exemple, és que de tant en tant ens bufetegin ben bufetejats per haver-los parlat en la llengua de Lluís Llach (tal com va passar a un advocat catalanoparlant fa 8 dies a l'aeroport evidentment poc descentralitzat de Barcelona). Quasi res. No cal dir que només és una casualitat sense importància que el guàrdia civil a qui se li'n va anar la mà tenia el rang de caporal...

Pintar un ‘hockney’

2012-02-04T20:28:00.000+01:00

La galeria Eude de Barcelona exhibeix actualment una sèrie de cartells de l’artista David Hockney. Són obres menors, que va fer per encàrrec entre els anys 1964 i 1986, però val la pena veure-les perquè exemplifiquen molt bé la curiositat que l’ha guiat sempre: Hockney pinta a l’oli, fa collages fotogràfics, assaja aquarel·les per l’estil de Matisse, dibuixa al carbó... Hi ha pocs pintors amb una obra tan coherent i que alhora es deixin temptar pels riscos de l’experimentació.

Els cartells de l’Eude també són una manera d’obrir-nos la gana davant la gran exposició de Hockney que ara mateix es pot veure a la Royal Academy de Londres, i que a l’abril arribarà al Guggenheim de Bilbao. Als anys 70, Hockney se’n va anar a Los Angeles i va posar-se a pintar piscines. Buscava els espais amples, deia, la panoràmica. Ara fa cinc anys va tornar a passar llargues temporades a l’Anglaterra rural on va créixer, a Yorkshire, i va començar a pintar paisatges dotats de gran panoràmica. El resultat van ser uns quadres enormes, de fins a 15 metres de llargada, que sovint reproduïen el mateix espai durant les quatre estacions. El 2009 en vaig poder veure una primera mostra a Schwäbisch Hall, Alemanya, i em van fascinar aquells arbres, camins, prats i cels ennuvolats. Hockney combina els colors al límit de la inversemblança, com Van Gogh. Als seus boscos, la llum de la tarda torna les ombres malves i els troncs guanyen una aurèola ataronjada.

A la mostra de Londres també hi ha uns 50 paisatges que Hockney ha pintat amb un iPad i després ha imprès amb alta resolució. El resultat és notable, però desagradarà als puristes. «L’iPad et dóna rapidesa del dibuix, més que l’aquarel·la o el carbó, però li falta la resistència del paper», explica Hockney en una entrevista al Financial Times. És la mateixa inquietud que als anys 80 el va portar a experimentar amb el fax. Per pintar amb l’iPad, Hockney explica que fa servir l’aplicació Brushes. Quan ho saps, la descarregues i comences a jugar. Al principi sembla molt fàcil, pintes, tries els colors i et sents un hockney, però aviat veus que no n’hi ha prou. Tan a prop i alhora tan lluny.

Jordi Puntí, El Periódico, 4 de febrer del 2012.

El món vist des del Carib

2012-02-02T14:50:00.002+01:00

Aquesta setmana els destins de la literatura m’han portat a aquest racó del paradís que és Cartagena de Indias, a Colòmbia. Durant uns quants dies, una sèrie de periodistes, narradors i poetes de mig món ens hem reunit al Festival Hay per discutir de tot una mica. Hem parlat de l’escriptura i la lectura, de les pretensions de la paraula per canviar les coses i de les il·lusions perdudes en l’intent. Un periodista egipci i una escriptora libanesa, per exemple, ens han explicat la seva visió de la primavera àrab i un any de revoltes que a estones sembla estancat. Joumana Haddad, la libanesa, es va mostrar escèptica tot i el que s’ha aconseguit, i va recordar que el principal canvi que encara no s’ha produït al món àrab és el de la societat patriarcal.

El Festival Hay se celebra cada any en diverses ciutats del món, llocs tan allunyats com Nairobi, Segòvia, Istanbul o Kerala, al sud de l’Índia. Més enllà de la bombolla que suposa la trobada literària, l’interessant del festival és que et permet passar uns dies en una altra realitat i comprovar un cop més que la normalitat no existeix. O, dit d’una altra manera, que la vida normal pren formes molt diferents segons on et trobis. A Cartagena, per exemple, és normal anar a la platja i veure com els urubús es posen a les palmeres, volen al vent i la seva figura de voltors es retalla al cel. La normalitat als carrers d’aquí és comprar una fruita quan es té set: beure aigua de coco, menjar un tros de papaia, o de mango amb uns granets de sal. Per als caribenys és una cosa molt quotidiana, però per a un de Barcelona és un luxe inesperat.

Parlant de normalitat, aquests dies s’han celebrat també dos fòrums internacionals antagònics. A Davos, Suïssa, el Fòrum Econòmic Mundial s’ha reunit més que res per dissimular, com si així poguessin frenar la idea que això és la fi del capitalisme tal com el coneixem. Mentrestant, a Porto Alegre, el Fòrum Social Mundial ha celebrat que els «governs neoprogressistes» a l’Amèrica Llatina donin resultats amb els seus esforços per eradicar la pobresa i buscar l’ascens de la classe mitjana. Aquí la crisi econòmica d’Occident, doncs, es viu gairebé com una conseqüència lògica del canvi de paradigma que s’acosta. N’estan convençuts. Sud-amèrica, i especialment el Brasil, tenen motius per a l’optimisme. Cada cop més, m’avisen, la pregunta que ens farem serà aquesta: ¿què passaria si l’Amèrica Llatina portés el pes del món? La resposta, al segle XXI.

Jordi Puntí, El Periódico, 30 de gener del 2012.

El valor de ‘The artist’

2012-02-02T14:47:00.000+01:00

Els capritxos de Hollywood han volgut que aquest any les nominacions dels Oscars tinguin accent francès. Així, entre les pel·lícules d’animació hi ha Un gat a París, de Jean-Loup Felicioli y Alain Gagnol, dibuixada de forma molt personal i amb una història que treu partit d’uns ambients i uns personatges genuïnament parisencs. Però aquesta presència és més rellevant entre les nominades a millor pel·lícula. De les nou històries seleccionades, tres tenen a veure amb la cultura francesa. La invenció d’Hugo, de Martin Scorsese, se situa en l’època que va veure néixer el cine i narra una aventura on apareixen Georges Méliès, un gendarme malvat i una clau en forma de cor (¿hi ha algun objecte que pugui ser més afrancesat?). Els que ja l’han vist diuen que és al mateix temps una lliçó de cine familiar i un homenatge als pioners somiadors. Mitjanit a París, de Woody Allen, recrea amb molta gràcia (i més punyeteria del que sembla a primera vista) l’ambient dels americans que als anys vint van buscar la inspiració a París –de Cole Porter a Scott-Fitzgerald– i, en paraules de Hemingway, van convertir la ciutat en una festa itinerant.

La tercera pel·lícula nominada, esclar, és The artist. Encara que la història tingui lloc al Hollywood del cine mut, el seu director i els seus actors principals són francesos. El charme de la pel·lícula ja ha enamorat molta gent, especialment gràcies a l’actor Jean Dujardin quan balla claqué o fa algun número amb el gosset. La campanya de promoció ha estat molt bona i és probable que The artist s’emporti uns quants premis, com ja va fer a la gala dels Globus d’Or. De tota manera, és una paradoxa –o potser se n’hauria de dir una hipocresia– que en l’edat dels efectes especials i les càmeres 3D, de les produccions de milions de dòlars, Hollywood vulgui que triomfi una pel·lícula muda i en blanc i negre. I francesa. Un hom no sap si s’hi han fixat per mala consciència, o si és cinisme, o si es tracta de l’eterna atracció pels discapacitats: entre Rain Man i Forrest Gump, el fantasma de l’artista de cine mereix el seu vot.

Jordi Puntí, El Periódico, 28 de gener del 2012.

Catalans, Andamanesos, Humans

2012-02-01T15:29:00.002+01:00

Catalans.

Fa un quart de segle, quan feia classes d'anglès en una fàbrica badalonina ja difunta, una estudiant meva em va explicar que en algunes platges del país uns senyors que portaven caps de brau al cap, les banyes incloses, passaven el dia repartint volants als turistes per animar-los a visitar un d'aquells escorxadors a l'aire lliure que, a partir de l'u de gener, han estat il·legals a Catalunya. “Quan els veig”, em va dir l'estudiant, “sento una vergonya terrible”. I no era només perquè ella pertanyia a la majoria que creiem que si les corrides són cultura, per la mateixa regla de tres les maniobres militars deuen ser una forma subliminar de ballet; no, més aviat sentia vergonya per la poca dignitat d'aquells homes brau, pel fet que, per molt ridícul que fos, insistien a actuar de cara a la galeria turística, només per aconseguir quatre xavos. Ella sentia vergonya, al cap i a la fi, de pertànyer a un país on aquesta mena de xarada culturalment mentidera havia esdevingut normal.

Andamanesos.

La mateixa vergonya que avui dia estan sentint molts ciutadans indis, a causa d'un fenomen en el fons força semblant i que acaba de posar-se de moda: els anomenats “safaris humans”, o sigui, visites turístiques a tribus suposadament exòtiques. Per satisfer la curiositat dels guiris de torn, els habitants de les illes Andaman, per exemple, són obligats per la força a ballar balls “típics” al bell mig de la carretera principal. A la província d'Orissa, es fan excursions per clissar membres de la tribu Bondas, descrita pel tour operator corresponent com a “salvatges i maleducats”, amb dones que “porten poca roba” i homes “de tendències homicides”. (En la realitat, les dones porten bastant més roba que les adolescents catalanes i els homes són perfectament pacífics).

Humans.

En fi, vet aquí el que passa quan qualsevol cultura és promocionada segons les expectacions dels forasters en comptes dels desitjos dels autòctons. Però què he d'explicar, als lectors catalans? Ells saben perfectament bé com és ser presentats als visitants estrangers com quelcom que no són pas, amb l'agreujant que la seva cultura autèntica –pròpia, vaja– tot i ser tan variada i heterogènia, encara no ha deixat de ser un dels secrets més ben guardats del continent europeu.

Matthew Tree, El Punt Avui, 29/01/2012

'Simplement Spanair'

2012-02-01T09:36:00.001+01:00

Sobre la radionovel·la, hi preval un concepte antiquat que no li fa cap favor. Superada la radionovel·la sentimental de Lucecita o Simplemente María (encara he aconseguit cosidores amb els ulls envermellits arran d’un transistor), els primers anys Catalunya Ràdio va apostar per l’adaptació literària. Només el 1985 en va produir tres: All i salobre de Sagarra, interpretada per Pau Garsaball, Laura a la ciutat dels sants de Llor, per Constantino Romero i Carme Elias i El mecanoscrit del segon origen de Pedrolo, per Carme Sansa i Vicky Peña. Després va venir Tirant lo blanc de Joan Martorell (amb aquest escriptor tothom s’agafa confiances i l’anomena Joanot, com si haguessin menjat del mateix plat, mentre que a Ausiàs March ningú no gosa dir-li Ausiasillo).

El cas Spanair ens assenyala l’horitzó (una metàfora inquietant perquè, si t’han d’assenyalar l’horitzó, val més que t’indiquin on queda General Òptica). En els últims dies hi han hagut declaracions del seu president, Ferran Soriano, que va saber per la premsa que Qatar Airlines es feia enrere, i de Damià Calvet, el secretari de Mobilitat i Territori, que ja ho sabia la nit abans. Què li hauria costat a Calvet trucar a Soriano? Es va contenir per allò de ‘potser és una mica massa tard’? Fins a quina hora és correcte trucar a can Soriano?

Drama, incerteses, esperances frustrades, acusacions soterrades: el format ideal per explicar el cas Spanair és la radionovel·la. Els demano que sospesin la proposta: Soriano interpretat per Jordi Boixaderas, Calvet per Joan Pera, la ministra Ana Pastor per Carmen Matchi (molt salada amenaçant Spanair amb una multa de nou milions) i el conseller delegat de Vueling, Álex Cruz, per Gabino Diego, excepcional fent els embuts de Cruz quan a El matí de Catalunya Ràdio li van demanar pels ajuts públics que havia rebut Vueling.

Enric Gomà, Ara, dimecres 1 de febrer del 2011.

Llevar-se?

2012-01-31T19:49:00.001+01:00

Encaraque sembli mentida, només fa un trimestre que Josep Guardiola va pronunciar lafrase que comença “si ens aixequem ben d’hora ben d’hora ben d’hora...” i acabaamb un encoratjador “som un país imparable”. Val a dir que ja sembla unaparèmia de les de tota la vida, transmesa d’avis a néts, però no va ser fins al8 de setembre de 2011 que l’entrenador del Barça la va dir en rebre la medallad’or del Parlament. Després tothom l’ha repetida, se n’han fet variadíssimescaricatures i, ara per ara, no sembla que ens hagi d’abandonar. Doncs bé,l’exitosa ocurrència de Guardiola ha tingut un dany col·lateral des d’un puntde vista lingüístic. El verb aixecar-se hi està ben aplicat, però té un sentitmés ampli del necessari per indicar el que Guardiola va voler dir. Ens aixequemdel llit, sí, però també de les cadires, dels sofàs i del terra. En canvi, hiha un verb genuí que només s’aplica a aixecar-se del llit: llevar-se. Guardiolapodia haver dit “si ens llevem ben d’hora...” però va optar per un hiperònimcom aixecar-se. El significat dels hiperònims sempre és més ampli. Embarcacióés hiperònim de canoa, per entendre’ns. I aixecar-se, o alçar-se, ho són dellevar-se. Aixequem-nos d’hora, però no deixem de llevar-nos.

Màrius Serra. El Punt-Avui (Suplement Cultura). Dijous, 26 de gener de 2012

El comerç del circ

2012-01-31T19:47:00.000+01:00

Trobo abominable l'ús pejoratiu que han pres algunes de les paraules del món del circ. El terme pallasso, per exemple, transformat en arma llencívola per desqualificar algú. Malament rai si et diuen pallasso al carrer. O el mateix circ. Quantes vegades no sentim a parlar del circ de la política? Hi ha més de quatre-centes mil entrades a Google, sumant la frase en català i en castellà, que responen a aquestes cinc paraules: “el circ de la política”. També és pejoratiu parlar del circ del futbol o el circ de la tele. Tot allò que abans es menystenia comparant-ho a una casa de barrets ara és titllat de circ. Tant de bo algun d'aquests circs espuris fos tan interessant com els circs clàssics! A mi m'agrada el Circ Cric de Tortell Poltrona perquè és capaç d'explicar històries sense renunciar a mostrar les habilitats més prodigioses. No m'agraden els circs amb ferum de pixats, com els que visitava de nen, plens de tigres fatxendes, cavalls de sínia i elefants cirròtics, però m'agrada el Cirque du Soleil. El paradigma del nou circ del segle XXI, més a prop del teatre dels Comediants o de la Fura dels Baus que no pas del Gran Circo Americano. Sense animals, amb instal·lacions confortables, espectacles poètics i números acrobàtics memorables que barregen la gimnàstica i el ballet. Aquest Corteo que ara ha arribat a Barcelona (a la Plataforma del nonat Zoo Marí, ai) és molt recomanable, té els sants pebrots d'explicar la història del funeral d'un pallasso d'una manera ben vital, amb un ritme impecable i uns números circencs de gran bellesa que fonamenten el seu interès en l'aparent simplicitat d'execució, sense grans artefactes tècnics. Les trapezistes salten sense trapezi, de mà en mà, i els millors números d'equilibrisme es couen als capçals dels llits o dalt d'una escala de pintor. Matrícula d'honor, doncs, pel funeral del pallasso i llarga vida al Cirque du Soleil.

Sobta, però, que la veu de megafonia no pronuncïi el nom de cap artista i, en canvi, cridi amb entusiasme el nom dels vuit patrocinadors principals com si fos l'equip titular del Barça. I és que el Soleil és més que un circ. El recinte obre una hora abans de la funció perquè el públic pugui badar per la zona comercial ambulant en què han convertit el vestíbul del temple. Lògicament, hi ha bar, amb menús de crispetes, refresc i M&Ms per 17 euros, i un munt de productes de merchandising circenc més o menys previsibles etiquetats amb el preu en vuit divises: dòlars de Canadà, USA, Austràlia, Hong Kong i Singapur, euros, francs suïssos i lliures esterlines. L'aficionat incontinent pot comprar el programa i una màscara per 12 euros, paraigües infantils per 14, barrets de follet per 15, ratolins d'ordinador per 19 o mocadors de coll per 25, tots amb el logo assolellat del circ. Però també pot comprar roba a la botiga Desigual Cirque du Soleil, amb dissenys exclusius al·lusius, i altres mercaderies que fan repensar el mateix concepte d'anar al circ. Per exemple, un molinet per moldre pebre (d'oferta) per 52 euros, bosses que farien les delícies de Rita Barberà per només 69, samarretes fetes al Marroc per entre 59 i 75 euros, o un minijoier amb calaixets de fusta rogenca, etiquetat com “Massai Exotic Wood Box” que l'espectador necessitat de joiers exòtics es pot endur per només 139 euros. Badant durant la mitja part, prou llarga per repensar-te què podries comprar, vaig trobar les dues joies de la corona: un gerro groc per 299 euros i una màscara de carnaval d'inspiració veneciana per 425. No debades el mot Soleil, invertit, es llegeix Líelos. El circ del comerç? No! El comerç del circ!

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 31 de gener de 2012

El guionista i l'endeví

2012-01-31T19:45:00.002+01:00

A la novel·la del futbol destaquen dos personatges: el guionista i l'endeví. No són herois, perquè en comptes de viure les aventures les preveuen. Vam conèixer el guionista el primer any de Guardiola, quan el Barça començava a meravellar. El seu gir més brillant va ser el gol d'Iniesta a Stamford Bridge, predecessor del que donaria el Mundial de Sudàfrica a la selecció espanyola. Se'n va arribar a parlar molt, del guionista. De primer com una figura hipotètica: “ni el més esbojarrat dels guionistes ho hauria gosat imaginar”. Aviat, vam començar a familiaritzar-nos amb els seus cops amagats. Del magí del presumpte guionista va sortir la repetició de la connexió Xavi-Puyol (2-6 del Bernabéu i semifinal de Sudàfrica) o l'insòlit rècord golejador que va fer créixer Pedrito. De mica en mica el guionista va quedar relegat a un segon terme, eclipsat per les formidables actuacions dels esportistes, igual com els passa als seus homònims de Hollywood, valorats només pels cinèfils. El gran públic es queda amb les cares que omplen la pantalla i s'obliden de qui ho ha somiat tot. Fa poc el guionista ha tingut aparicions estel·lars, i no només el blaugrana. També el món perico té el seu guionista, capaç d'estirar el suspens fins a extrems cardíacs. El guionista de l'Espanyol ha somiat uns quants gols salvadors, com aquell famós d'en Coro, alguns tamudazos anticulers i molts vaivens emocionals, com les finals de Copa (victòria) i UEFA (derrota) de 2006. En poc temps, el valuós gol d'Álvaro en el derby, que completava una bona actuació de l'Espanyol, ha quedat eclipsat per la rocambolesca eliminatòria amb el Mirandès, amb tres gols en tres minuts bojos a l'anada i el fatídic gol en temps de descompte que desactivava la remuntada d'ensomni.

L'altre protagonista de la novel·la del futbol és l'endeví. Aquest és el paper de l'entrenador, ja sigui Pochettino, Mourinho o Guardiola. Pep Guardiola el broda. Caldria revisar les seves rodes de premsa prèvies als partits per calcular el percentatge d'encert. Abans de la tornada de Copa amb el Madrid, cent per cent. Ja sembla aquell home calb de la loteria, perquè la seva embafosa pedagogia preventiva després es compleix. Mourinho, en canvi, exerceix d'endeví a posteriori, quan diu, insinua o escenifica que ell ja sabia que els àrbitres li anirien en contra. Pochettino practica una endevinació preventiva més propera a la de Guardiola. Cap dels dos no pronostiquen derrotes, però l'argentí falla més que el català. Vila-Matas s'ha empescat un títol agosarat per a un dels llibres més literaris que s’han publicat sobre aquest Barça: Quan no perdíem mai. Mai, en l'era Guardiola, vol dir tres vegades. Perquè perdre de debò només ha perdut tres cops: la final de la Copa del Rei que enguany ja no podrà revalidar el Madrid, l'eliminatòria de Champions contra l'Inter que va suscitar l'interès definitiu de Florentino per Mourinho i l'eliminatòria de Copa contra aquell Sevilla rocós. Tres derrotes davant tretze títols de setze. Un guió d'Oscar.

És clar que ara ja no només hi ha un guionista, sinó tot un departament sencer contractat per transformar el nucli del relat en un dipòsit de valors morals. D'una prodigiosa successió de fets esportius hem passat a un relat al·legòric, projectat pels intel·lectuals més influents del moment, que no són els que treballen per a l'administració sinó per al Banc Sabadell o Estrella Dorada. En aquest context l'antagonisme de Mourinho no ha d'arribar al Parlament europeu si no volem que l’endeví començi a endevinar derrotes. It's only football (but I like it, like it, yes I do).

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 30 de gener de 2012

Un abans i un després

2012-01-31T19:44:00.002+01:00

Una de les expressions més absurdes per qualificar un fet és assegurar que significarà un abans i un després. Com si no fos sempre així! La mateixa lectura d'aquest article us suposarà un abans i un després (avisats quedeu), sobretot si decidiu acabar-lo. En canvi, els lectors que no filin prim en la manera de dir les coses ara mateix ja deuen estar remugant entre dents que sóc un perepunyetes perquè amb aquesta expressió només es pretén reforçar la importància del fet en qüestió, tot remarcant que s'inscriurà en la història com una fita. És a dir, que serà un referent per separar tot el que va passar abans i tot el que succeirà després, sobretot si és radicalment diferent. La fotografia digital, per exemple, seria un cas clar d'aquelles qüestions que comporten un abans i un després. En d'altres terrenys potser no resultaria tan fàcil posar tothom d'acord, però en el cas de la fotografia la unanimitat sembla absoluta. Per això no em va estranyar gens que ahir una amiga tecnoeufòrica em mostrés el primer llibre de fotografies que es publica a la península ibèrica per a iPad. Es tracta de Tusk, un llibre digital que recull més de cent preciosos treballs fotogràfics de la gallega Ana Cabaleiro. Tusk arriba al mercat gràcies a dues catalanes emprenedores: la fotògrafa Emma Llensa i la il·lustradora Maria Cerezo, responsables respectivament de l'editorial Atem Books i Ubicuo Studio de La Bisbal d'Empordà. Mentre toquejava l'iPad de la meva amiga ella va dir l'expressió que provoca aquest article: “hi ha un abans i un després de la fotografia digital”. Ho deia convençuda, i feliç d'estar-ne, mentre em mostrava les belles fotografies de Cabaleiro. En informar-me sobre la fotògrafa, a la qual no coneixia, descobreixo que només treballa amb fotografia analògica. Estic per trucar la meva amiga per dir-li alguna cosa semblant a “després del després de la fotografia digital resulta que hi ha un abans”. Però ho deixo estar, perquè encara li semblaria que sóc un tecnofòbic, i no és el cas.

La distribució digital de les fotografies analògiques d'Ana Cabaleiro no és cap paradoxa. Simplement demostra que les tecnologies poden conviure, i de fet acostumen a conviure, encara que ens diguin que són incompatibles. Moltes vegades una tecnologia sembla desaparèixer del mapa i en realitat només està hivernant, a l'espera que un creador amb talent se'n torni a servir. Com s'explica, sinó, que en ple segle XXI la segona cinta amb més nominacions als Oscars sigui The Artist, una pel·lícula muda (i francesa) rodada en blanc i negre? No havíem quedat que el cinema digital també significava un abans i un després? I això succeeix el mateix any que el Tintín de Spielberg ni tan sols opta a l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació. Les innovacions tecnològiques amplien el ventall de possibilitats creatives, però per això mateix és absurd creure que la tecnologia barra altres vies que potser encara no havien estat prou explotades. En el món de la ciència té sentit parlar de progrés. En el de la creació artística, en canvi, aquesta és una noció sense gaire senderi. Els únics progressos objectivament constatables són els derivats del rendiment econòmic dels productes, que es poden traduir en dades alfanumèriques. Malament rai quan un creador comença a estar massa preocupat per aquestes xifres, tot i que evidentment influeixen sobre el seu futur. Mentre pugui continuar trampejant com si no en depengués, també podrà riure's de les coses que tenen un abans i un després. Si s'hi obsedeix, ja ha begut oli. Llavors ho diran d'ell, que hi va haver un abans i un després.

Màrius Serra. La Vanguardia, dijous 26 de gener de 2012

Salmond, Cameron, Fraga

2012-01-26T09:33:00.002+01:00

Salmond.

El meu amic Max –que, tot i tenir un pare escocès i uns germans ídem, mai no ha estat especialment interessat en la independència d'Escòcia (potser perquè va néixer a l'Índia i viu a Londres)– em va ben sorprendre fa quatre dies en qualificar Alex Salmond, el primer ministre independentista d'Escòcia, de “polític refotudament brillant”.

Cameron.

La raó de tant entusiasme raïa en la reacció recent de Salmond quan el seu homòleg anglès, David Cameron, fa una setmana, si fa no fa, va intentar imposar tota mena de condicions al referèndum escocès per la independència que tindrà lloc el 2014. En unes declaracions a la ràdio nacional irlandesa, a Dublín, Salmond va ser prou contundent: “De tant en tant, els líders dels països poderosos no poden resistir-se a la temptació d'intimidar els països petits, com els irlandesos deveu recordar bé.” Quan, poc després, Salmond va visitar Irlanda del Nord, Martin McGuiness –en representació del govern local– el va acollir amb els braços oberts, tot suggerint, amb ironia, que els acords de pau entre Escòcia i Anglaterra es podrien signar a Belfast.

Fraga.

Fins i tot tres periodistes influents d'un diari londinenc –The Guardian, l'equivalent anglès de l'autodenominada “edición nacional” d'El País, per entendre'ns– acaben de criticar (13/1) la prepotència “colonialista” de Cameron i estan d'acord que si Escòcia vol ser independent té tot el dret de ser-ho (cosa que dos d'ells, a més a més, consideren tan probable com desitjable). Potser els ha influït la claredat dels objectius indicats al web del Partit Nacionalista Escocès: “Suècia té unes baixes per maternitat i paternitat excepcionalment generoses; Noruega té un fons de pensions de 310,000 milions d'euros; i Dinamarca és el pioner mundial en energia eòlica. I què tenen en comú? Tots són uns estats petits i independents.” La racionalitat, per fi. Una alternativa ben realista davant el futur poc esperançador que ens espera. O això, o bé tots estarem condemnats a continuar pertanyent a uns estats europeus ja anacrònicament sobredimensionats en què la mentalitat subjacent es podria resumir, posem per cas, en la frase ja famosa del senyor Manuel Fraga, amollada cap al final de la seva vida més llarga que un dia sense pa: “Habría que ponderar a los nacionalistas colgándolos de algun sitio.”

Matthew Tree, El Punt Avui, 22/01/2012

Seny i sensibleria, com de costum

2012-01-25T10:40:00.000+01:00

Si algú m’hagués dit que en algun moment de la meva vida celebraria una operació de l’FBI, l’hauria pres per dement senil o dement juvenil, que de tot hi ha a la vinya del Senyor. El tancament de Megauploud ha despertat una onada d’indignació entre els denominats defensors de la llibertat, partidaris ferotges de la cultura de barra lliure, que és com el paradís a la terra, on la gasela dormirà amb el lleó i quan es despertin miraran Brigadoon de franc.

A totes les ràdios, els tertulians contraris al pirateig cultural s’erigeixen en defensors dels autors i els seus drets, com si els autors fossin aquella mistaire d’Andersen que va descalça pels carrers la nit de Nadal. Recorda molt a apadrinar un nen de l’Índia: ens commou l’autor desvalgut, incomprès, que lluita per compartir amb tothom el seu talent immens. Aquell músic que toca en un garatge atrotinat. Aquell escriptor que escriu en la penúria. Aquell director que dirigeix una pel·lícula en què ningú de l’equip no cobra (molt millor, perquè els diners envileixen i pertorbarien el seu art immaculat). La misèria de l’artista permet tenir bons sentiments i gestos caritatius, adoptar actituds protectores. Com quan reculls un gatet abandonat. O una iguana.

Però no ens equivoquéssim, el més cabdal del debat no són els drets d’autor, que traduïts en xifres, pel que fa a les pel·lícules, són només un 2% sobre el preu de l’entrada, sinó el futur i els guanys de les indústries culturals, imprescindibles per als autors. En el món dels indignats, una cosa tan senzilla costa d’entendre perquè enriquir-se està mal vist. Quan la realitat és una altra. Mentre em paguin bé i em donin llibertat creativa, és esperançador que els meus productors audiovisuals es fumin els millors puros. El dia que no puguin pagar la factura de la llum, no podrem encendre els focus del plató.

Enric Gomà, Ara, dimecres 25 de gener del 2012.

Publicitat de ficció

2012-01-24T10:52:00.001+01:00

Mira que m'agrada el ciclisme, però no m'he preocupatmai de revisar Ben-Hur</CF> per mirar de congelar la imatgejust quan apareix una bicicleta en plena cursa entre Charlton Heston i StephenBoyd (Mesala). Quan, anys enrere, van començar a digitalitzar imatges, es vaposar de moda revisar les pel·lícules antigues a la recerca d'anacronismes. Defet, entre cinèfils s'ha desenvolupat l'afany col·leccionista del bunyol.Recordo que Gladiator va generar un gran enrenou perpetits detalls de vestuari. Per exemple, un cadàver romà amb texans, unesmarques de tractor claríssimes en un camp o una dona amb ulleres de sol entrela gernació que aplaudia les heroïcitats de Russell Crowe al Coliseu. Elsrellotges de polsera també fan el seu paper. En recordo algun aBraveheart, talment un recordatori involuntari de laprojecció de futur que té el nacionalisme escocès. D'altres anacronismes no sóntan cridaners. L'aspecte de l'Estàtua de la Llibertat que il·lumina elssupervivents de Titanic correspon als anys cinquanta,dècades després del naufragi. A Nascut el 4 de juliold'Oliver Stone, Ron Kovic (Tom Cruise) escolta la cançó AmericanPie tres anys abans que Don McLean la compongués. I encara més llunyva Jim Morrison (Val Kilmer) quan al seu biopic The Doors(també d'Oliver Stone) contempla el cartell d'una pel·lícula que esva estrenar 19 anys després de la seva mort. Tot això sense entrar en lespatètiques llicències barrejadores que es permeten alguns productesaudiovisuals. En bastarà un exemple per comprendre'n la magnitud: aMissió Impossible II la Setmana Santa sevillana esbarreja amb les Falles valencianes, en una operació digna del Bigotes.

Tot aquest ingent material de col·leccionista podria quedar obsolet siprospera el product placement virtual, és a dir, laintroducció digital d'anuncis en sèries i telefilms. Fa dues setmanes a Cuatrovan llançar la primera pedra. En un episodi de la sèrie nord-americanaMentes Criminales va aparèixer, a tocar del vestíbuld'un luxós edifici, un panell publicitari de la cadena d'òptiques AlainAfflelou. La cadena és francesa, implantada a molts països francòfons i aEspanya. L'episodi i l'edifici en qüestió estan situats als Estats Units, unpaís on Alain Afflelou no existeix. De manera que en l'escena del crim el plafócanta tant com en cantaria un de Cottet Òptics, una important cadena catalanaamb gairebé cinquanta establiments a Catalunya, Balears i Madrid, però no(encara) als Estats Units. Què ha passat? Doncs que a l'episodi original deMentes Criminales el plafó publicitari no hi apareix. Haestat digitalment inserit pensant en eal seu passi a Cuatro. Publiespaña,l'empresa que gestiona la publicitat del Grup Mediaset (Telecinco i Cuatro),reivindica aquest nou gènere publicitari i es penja la medalla de ser el primercas de publicitat introduïda en una sèrie estrangera en el procés depostproducció.

A partir d'ara, a la monòtona repetició de franquícies globals queempastifen els centres comercials de mig planeta, hi haurem d'afegir lesmarques que només seran globals d'una manera virtual, inserides en sèries itelefilms. Per fi els catalans podrem somiar que exportem els nostresproductes. Començarem posant anuncis estàtics de Llet Nostra i Cacaolat a lareposició dels Soprano i acabarem reemetent totLost per poder-hi col·locar a tort i a dret l'anuncitelevisiu del pobre Daniel Brühl i la seva nòvia cuinera que tant està fentperquè els cervecers del país ens passem en massa a la Moritz.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 24 de gener de 2012

Il giorno più bello

2012-01-24T10:48:00.000+01:00

Coberta i contracoberta d'Il Gazzettino
Un dels efectes secundaris de treballar el pensament lateral és que ho relaciones tot. Et fixes, per exemple, en les persones que exerceixen un ofici relacionat amb el seu cognom. Dir-se Gratacòs i exercir de dermatòleg, ser el responsable de la pitjor gespa del Camp Nou i dir-se Campreciós de cognom o exercir de governador civil a Girona durant el franquisme amb el bulliciós nom d'Armando Murga. El vilanoví Jordi Minella té una de les millors col·leccions de ludogenealogia que conec. La seva última troballa és una perla: el magistrat encarregat de la querella presentada per les càrregues policials a la plaça Catalunya es diu Porres, Josep Maria Miquel Porres! La ludogenealogia és una ciència inútil deliciosa. Si els cognoms ens predestinessin en comptes d'escriure aquest rum-rum estaria tallant fusta o treballant de guarda forestal, però no em diguin que l'atzar no és una divinitat capritxosa.

També existeix la ludomaquetació: la relació xocant entre els anuncis que publica la premsa escrita i les notícies amb les quals comparteixen pàgina. Tinc retallada de fa temps una pàgina sensacional d'El Periódico. La notícia obria a cinc columnes i acabava embolcallant la imatge d'un anunci que s'enlairava més enllà de mitja plana. La peça informativa il·lustrava una operació policial que havia permès comissar dos mil quilos de cocaïna a l'aeroport de Vitòria. L'anunci era d'Iberia. El fons, nevat. En primer pla, una nena moníssima posava cara d'eufòria continguda mentre aguantava amb les dues mans un ninot de neu en forma d'arbre de Nadal que, sota l'influx de la notícia que presidia la pàgina, semblava un munt de cocaïna.

Aquests dies, les imatges del Costa Concordia fotografiat des de tots els angles conviuen a molts diaris amb anuncis xirois que ens ofereixen viatges en creuer. L'efecte és molt impactant, perquè els anuncis mostren imatges glamuroses del creuer ofertat, que contrasten vivament amb les del naufragi. Abans i després, com si diguéssim. Ara bé, en el cas d'Il Gazzetino el contrast ha estat demolidor, perquè just l'endemà del naufragi la portada del diari era una imatge del creuer sinistrat (“Naufragio al Giglio, 40 dispersi”) mentre que la contraportada reproduïa a tota pàgina un anunci romàntic del mateix creuer (“Per il giorno più bello della tua vita vinci una crociera sulla Costa Concordia”). És obvi que aquella nit la descoordinació entre redacció i marqueting va ser digna de les arts moldaves del capità Schettino, però la pregunta que ens hem de fer és: es coordinen gaire els responsables de la informació i de la publicitat d'un diari? La resposta és no. Gens ni mica.

Ho vaig compartir a les xarxes socials i he rebut desenes d'exemples espectaculars que avalen el no. N'hi ha de tots els diaris, també de La Vanguardia. Portada del 7/4/11, encara només en castellà: “Mas reclama sacrificios para no hipotecar el futuro. Política 11”. Just a sota un anunci de BMW amb l'eslògan: “Imagina el futuro”. Els meus favorits són dues comentades portades d'ABC en les quals l'obertura contrasta amb un petit anunci inferior. En una es veu Strauss-Khan, abatut. Hi llegim “Escándalo sexual en el FMI” just per sobre de l'eslògan d'un anunci de Boston Medical Group: “El sexo es vida (¿Problemas de erección, eyaculación precoz?)”. L'altra és més recent. Foto col·lectiva de tres presidentes autonòmiques: Rudi, Aguirre i Cospedal. Titular: “Presidentas”. L'anunci de sota diu: “¿Menopausia? Somatoline Cosmetic. Específico menopausia”. Doncs potser que informació i publicitat comencin a coordinar-se.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 23 de gener de 2012

La paraula que comença per C

2012-01-23T12:34:00.001+01:00

Hi ha una paraula que comença a ser maleïda entre la població, i aquesta paraula és crisi. Me’n vaig adonar l’altre dia. Mirava les notícies del canal 3/24 i feien un reportatge sobre la ruta del xató (sí, ja ho sé, ara fan rutes per a tot). Una especialista explicava l’origen d’aquesta salsa que es menja al Garraf i el Baix Penedès, i després ponderava els avantatges econòmics d’establir una ruta que atregui el turisme interior. També és una bona mesura, deia, contra la…, i aleshores va somriure i va fer: «No vull dir la paraula». A l’instant tots vam entendre que la paraula que no volia dir era crisi, i que si no la deia era perquè ja la sentim massa sovint, perquè sembla que porti malastrugança i perquè ens empeny a això que els economistes en diuen «pessimisme social».

Al principi, crisi era una paraula empestada només per a les esferes del poder. Zapatero va trigar una eternitat a reconèixer que Espanya estava en crisi. Rajoy la feia servir sovint als mítings de campanya, com una prova vergonyosa de l’etapa socialista, però després ha anat buscant eufemismes que siguin menys negatius. Al discurs d’investidura, per exemple, només la va utilitzar dues vegades. Ara, el següent pas és aconseguir que ja no la digui ni la població, que se n’oblidi, per això comença a circular la idea que cal ser positius i perdre la por a gastar. Posser sí que així es crea negoci i treball, però també és veritat que eliminant la paraula es dilueix la responsabilitat dels que ens han dut a la crisi. A més, si volien ser positius i generar optimisme econòmic, semblava més lògic abaixar els impostos, i no apujar-los.

La reacció de la noia del xató és el primer exemple de la moda que s’acosta. Ara cal veure quin serà l’eufemisme que triomfarà. Als Estats Units, la pandèmia del políticament correcte ha fet que es desenvolupés un sistema per dir i no dir les paraules que sonen malament i et poden comprometre. Si algú vol dir fuck, per exemple, paraula tan comuna com grollera, diu «the F word» i es queda tan ample (traduint-ho, «la paraula que comença per F»). Els altres pensen: «Ah, volia dir fuck», i ja està. Feta la llei, feta la trampa. El mateix passa amb «the N word» –en lloc de dir negre despectivament– i «the C word» –en lloc de mencionar el temible càncer–. Pensant-hi bé, ara que aquí sembla que el càncer ha deixat de ser una malaltia tabú, potser de la crisi la gent començarà a dir-ne «un mal lleig».

Jordi Puntí, El Periódico, 23 de gener del 2012.

Mirandès?

2012-01-21T13:02:00.003+01:00

Aquestsdies, per raons esportives, circula molt el gentilici mirandès. De fet, el Club Deportivo Mirandés que s’enfrontaa l’Espanyol a la Copa és un club castellano-lleonés ubicat a Miranda de Ebro,província de Burgos. Els lleonesos són ben capaços de relacionar esport icultura, tal i com ho demostra el nom del club de futbol de Lleó: la CulturalLeonesa. Però el mirandès és, també, una llengua romànica tan desconeguda comfàcil d’entendre. Llegim-ne un text autoal·lusiu escrit en mirandès tal i comel reprodueix la Viquipèdia: “L mirandés ye ua lhéngua falada ne l stremonordeste de Pertual, na frunteira cun Spanha, nua region que ten al redor de450 (quatro cientos i cinquenta) km2, formada por quaije to l cunceilho deMiranda de l Douro , i por alguas aldés de l cunceilho de Bomioso , ne l çtritode Bregança, region de Trás-ls-Montes. Stima-se que haba acerca 15.000”. És a dir, que la Miranda del mirandès no és pasd’Ebre sinó del Duero (Miranda do Ouro, en portuguès) i que els quinze milsparlants de mirandès tenen els seus drets lingüístics reconeguts per una lleiportuguesa del 29 de gener de 1999. El reconeixement del mirandès com a llenguaestà en debat. De moment, la Unesco el situa sota el paraigua de la llengualleonesa.

Màrius Serra. El Punt-Avui. Suplement Cultura. Dijous, 19 de gener de 2012

Psoes?

2012-01-21T13:02:00.001+01:00

Jaho saben, Carme Chacón opta a liderar el PSOE. Dissabte ho va proclamaroficialment des d’Almeria, i concretament des de la vila natal de son pareBaltasar: Olula del Río. Sentint els seus visques a Olula vaig veure la llumsobre l’origen etimològic d’un dels galimaties més emblemàtics de la històriadel rock: el mític Be-Bop-A-Lula de Gene Vincent and His Blue Caps. Després, enple arravatament etimologista, vaig obrir el diccionari per la P i hi vaigtrobar la paraula psoes. Acabaten s, com si fos un PSOE plural: psoes. El DIEC en diu: “Múscul parió situat en part a l’abdomen ien part a la cuixa”. Fa pensar en la pugna entre Rubalcaba i Chacón, i no pasper la contraposició entre abdomen i cuixa, que tots dos candidats en tenen,sinó per la qüestió muscular. El terme prové del mot grec psóa, que designa el múscul lumbar o, méscol·loquialment, el llom. El DGLCtambé en recull dues variants: el psoes ilíac i el psoes menor (“múscul molt prim, situat davant el psoesilíac”). No em facin dir perquè, però de sobte em sembla evident que Rubalcabaés el més ilíac dels dos, i més per l’accepció troiana del terme ilíac que nopas per les qüestions pèlviques derivades del seu còccix. Per tant, em temo quea Chacon li tocarà representar un paper menor.

Màrius Serra. El Punt-Avui. Suplement Cultura. Dijous, 12 de gener de 2012

Economia marítima

2012-01-21T13:00:00.001+01:00

El capità del Costa Concordia,Francesco Schettino, té molts números per passar a la posteritat amb nom icognom per culpa de la seva nefasta actuació en el naufragi del creuer. Com méscoses en sabem, pitjor. Poca gent recorda els noms dels capitans d'altresvaixells naufragats. Ni en el cas del del Titanic.Quanta gent hi associaríem Edward John Smith? Doncs en va ser el primer (iúnic) capità i hi va morir aquella nit fatídica de la qual el proper 15 d'abrilfarà cent anys. El nom que sol passar a la història és el de la nau sinistrada.Mon oncle Francisco tenia al seu enyorat Museu de CuriositatsMarineres Roig Toqués de Vilanova i la Geltrú un plafó enorme amb unmapamundi acupunturat. Cada agulla era un naufragi cèlebre. Des delTitanic (1912) al Prestige(2002), passant pel Lusitània (1915), elBaleares (1937), el Bismarck(1941), l'Andrea Doria (1956), el GeneralBelgrano (1982), el Rainbow Warrior (1985) oel Kursk (2000), entre molts d'altres. La passió d'enRoig Toqués pel mar era llegendària i el naufragi sempre li va semblar larepresentació màxima de la dissort. La mort. El filòsof Rafael Argullol, que dejove va sovintejar el museu, sovint comenta que un dels moments que recorda ambmés intensitat d'aquelles visites és la part en la qual mon oncle explicava elplafó dels naufragis. A banda del mapamundi acupunturat, també mostravadocumentació sobre el naufragi d'un vaixell de finals del segle XIX davantmateix de la costa vilanovina i n'explicava les històries amb una implicaciócommovedora, com si haguessin acabat de passar. Així ho vivia i així ho sabiatransmetre.

Aquests dies que el mar és present a totes les portades el trobo molta faltar. Sempre que passava alguna cosa semblant comentàvem la jugada pertelèfon i estic segur que aquest cop mon oncle estaria escandalitzat pelcomportament del capità Schettino. I no només per la seva negligènciaintolerable de mal navegant sinó, sobretot, per haver abandonat el vaixellabans d'hora, sabent que més de quatre mil persones, que aviat és dit, hipodien deixar la pell. Però estic convençut que mon oncle també estariaorgullós de les reaccions positives que trascendeixen de la gent de mar. Perdescomptat de les conductes heroiques, però també de les ordres clares emesesdes de Capitania del Port de Livorno que hem pogut escoltar en algunsenregistraments, i de les contundents opinions de les autoritats competentssobre la conducta del capità. Naturalment, desitjo que Schettino tingui unjudici just, però la sensació general és que pagarà per la seva fatuïtat, inèpciai negligència.

Doncs bé, a part de trobar a faltar mon oncle, també trobo a faltarque tot aquest discurs de la responsabilitat que apliquem a la gent de mars'apliqui a la gent de terra. No em diran que la majoria de coses que s'estandient del capità Schettino no es podrien dir també dels dirigents i directorsgenerals d'un munt de bancs, caixes, administracions públiques i empresesprivades que han fet fallida en aquests últims tres anys, tot deixant enfonsatsen la misèria un munt de ciutadans. Com és que tots aquests directius nefastosno només no han estat jutjats i empresonats sinó que en la majoria dels casoshan estat generosament indemnitzats o fins i tot ascendits? Els responsablespolítics dels desastres econòmics només han estat jutjats a Islàndia. Potserperquè està envoltada d’aigua i hi regeix la llei del mar? Caldrà fotre a marel sistema financer per fer-lo surar? Potser si fem qe s’embarquin quedarà clarqui són els veritables responsables de cada nou naufragi econòmic.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 19 de gener de 2012

Protesto, però... com?

2012-01-21T12:58:00.003+01:00

Els afectatspel naufragi del Costa Concordia s'organtizen perreclamar danys i perjudicis. Les primeres impressions condueixen a un motterrible, d'onze lletres: negligència. A lesEtimologías, Isidor de Sevilla la fa venirde nec-legens (el que no llegeix), tot i que Corominesassocia legere a escollir (i negligir a desatendre).Caldrà veure si el capità va o no va llegir la carta de navegació, però semblaclar que va desatendre el passatge. Els afectats reforçaran la protesta ambvaluosos documents audiovisuals, capturats per les minicàmeres dels mòbils.Triaran la via judicial.

Anem ara a la cosa més importantde totes les coses que no ho són: el futbol. Les protestes en formen part. Unjutge (amb xiulet i calça curta) pren decisions que beneficien els uns iperjudiquen els altres. D'aquí les protestes. Esclar que hi ha moltes maneresde fer-ho. Guardiola no és un filòsof sinó un artista a l'hora de mossegar-sela llengua. I no ho fa pas per laconisme innat, sinó per estratègia. En catalàun mossega és algú capaç de treure profit de qualsevolcosa. Mourinho també mossega, però no es concentra precisament en la sevallengua. Gesticula protestes arran de gespa i escup verí des de la nova trona:la cadira de les conferències de premsa. En aquella sala és el putoamo, segons malèvola definició de Guardiola. Esclar que, de tant entant, rep allò que sembra (recorden Preciado?; l'any passat li va esguerrar lalliga). En l'última jornada hem vist dos episodis curiosos. Guardiola continuamossegant-se la llengua però recorrerà la targeta groga a Iniesta (perprotestar, segons l'acta, el penalti clamorós que li van fer). La targeta dol,però Guardiola tria la via reglamentística per donar un missatge: “no protestopenaltis però he vist el de València, el de Cornellà-El Prat i aquest, i tampocse m’escapa el gol mal anul·lat al Mallorca”, El recurs a la targeta d'Iniestaés una metonímia per contigüitat. Capice?

En canvi Víctor Casadesús, a quiPérez Montero va anul·lar en flagrant error el 2-0 del Mallorca, va recórrer auna sinècdoque pars pro toto per estendre el seu enuigpels ajuts arbitrals als dos equips grans. Una línia de protesta clàssica delsevillista Del Nido i en la qual, fins fa poc, alguns seguidors de l'Espanyolse sentien molt còmodes. Quan he fet algun rum-rum elogiós sobre Messi (enespecial, aquella tirallonga amb centenars d'adjectius per desmentir el tòpicde que esgota els qualificatius) he rebut reaccions molt irades de lectorspericos que recordaven el gol que els va fer amb la mà. Ara que Raúl Rodríguezva admetre noblement haver comés un penalti no assenyalat i que l'equip culerno el va posar com a excusa per l'empat davant del gran partit que va ferl'Espanyol, espero que es calmaran.

Un altre que protesta aquestsdies és Rafa Nadal. El valerós caballero español deManacor s'ha despenjat amb una inesperada invectiva contra Roger Federer, a quiacusa de triar el camí més fàcil i no protestar per la sobredosi decompeticions que els pot malmetre el físic. Nadal ha triat la via sindical(sector NBA) i Federer la patronal. Finalment, d'entre tots els col·lectius dela funció pública que protesten per les retallades, cal destacar algunes mentsil·luminades dels Mossos d'Esquadra, que hi van emmerdar la llengua, tot aportantaquella joia musical dels pas-dobles que duu per títol “Y Viva España”. Mésenllà dels gustos musicals, la seva extemporània ocurrència demostra que veuenclaríssim que Catalunya és unaltre país. Si no, no haurien pensat mai d'utilitzar aquest pastós pas-doblenacionalista com a cançó protesta.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 17 de gener de 2012

Te Deum Laudamus

2012-01-21T12:55:00.000+01:00

La setmana passada van tornar les rebaixes. Per una vegada les corredisses habituals als vestíbuls dels grans magatzems es van veure eclipsades per una altra mena de cues, en aquest cas virtuals. La notícia va córrer com la pólvora: la pàgina web Promobilletes.com oferia targetes T-10 amb descomptes diversos, del 10 al 50%. Targetes autèntiques comprades legalment a les taquilles de TMB i ofertes després a preu reduït amb la col·laboració interessada d'un patrocinador. Després de la notable pujada d'aquest principi d'any, la T-10 costa 9,25 euros. Doncs bé, l'usuari les podia comprar a 8,30, 7,40, 6,50 o fins i tot a meitat de preu, a 4,60. Molts mitjans de comunicació es van fer ressò d'aquesta innovadora iniciativa de Daniel Martínez i Guillem Mateos, dos espavilats enginyers de la Universitat Politècnica de Catalunya que es van adonar els primers que la T-10 seria el símbol més potent de l'explosiu cóctel d'aquest 2012: augment de preus (i d'impostos) combinat amb retallades de sous (i llocs de treball). Abans de l’augment de gener la gent en va comprar com qui compra pa, oli o sal davant d'una previsió meteorològica catastròfica. Es va especular que les noves T-10 porten una segona banda magnètica per evitar el frau del paper de fumar enganxat i que alguna poeta desvagada perpetraria una nova versió tedèum del tu-tu-tu-tothom: tu-tu-totdéu-T10-tòtem. La pàgina va rebre milers de visites diàries i tots els lots de T-10 que ofertaven es van esgotar abans que els primers patrocinadors sortissin a la llum. Dimecres passat els promotors de la iniciativa es van reunir amb l'Autoritat Metropolitana del Transport (ATM) i van decidir suspendre les activitats. Està clar que durant l'entrevista els devien mostrar algun objecte cilíndric del qual no en coneixem la naturalesa: o bastó o pastanaga.

Més enllà de les evolucions de l'objecte cilíndric en qüestió, convé destacar dues coses: a) les bones idees són simples i b) la vida és complicada. En principi, ningú no rebia cap perjudici econòmic ni tampoc d'imatge, com a mínim fins que no es donessin a conèixer els primers patrocinadors. La sensació és que els gestors públics han quedat desbordats pel talent de la societat civil. I també que la simplicitat és anatema: com si els diners de la publicitat no poguessin anar tan clarament a favor de la butxaca de l'usuari. ¿Per què no? Fins a la suspensió, dimecres, de les rebaixes de la T-10, només s'havia escoltat una veu crítica. L'amarg cor fellinià de la Unió Provinicial d'Estanquers de Barcelona es va queixar de competència deslleial, tot informant del seu exigu marge de benefici en la venda de la T-10, inferior al 2% del preu. Naturalment, els emprenedors enginyers pretenien treballar amb un marge superior. Si un patrocinador els contractava un lot de 10 targetes ells facturaven un 10,27% del cost de cadascuna, si el lot patrocinat era de 100 el seu marge baixava fins al 8,97% i en els lots màxims que oferien, de 5000 targetes T-10, el marge es reduïa al 6,75% (del qual calia restar el cost de la distribució per correu postal). Amb una inversió relativament modesta, qualsevol empresa podia tenir una presència notable en un segment molt ampli de possibles clients. Diria que això acoloreix l'enigmàtic objecte cilíndric de la reunió, i fins i tot el transforma en troncocònic.

L’afer coincideix amb la presentació en societat del nou sistema de pagament amb targetes llepafils (contact-less, en diuen). Les targetes Oyster del metro de Londres són així i estan arraconant els abonaments de paper d’una manera imparable. Serà que estem vivint el cant del cigne de la cobejada T-10?

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 16 de gener de 2012

Sang de la teva sang

2012-01-21T12:53:00.002+01:00

M'agrada el fuet. I el pernil. I la botifarra blanca o negra o dolça, i el bull, i el bisbe, l'espetec, la somaia, el xoriço, les baldanes, la secallona i la majoria d'embotits que surten del porc. Ara mateix, mentre escric aquestes ratlles de títol sanguinolent m'estic cruspint una llonganissa espectacular de Can Cosp (la casa d’embotits de Planoles) que em van regalar aquest dilluns a Ribes de Freser. Però també podria clavar-me entre cap i coll la secallona de can Caus (de Puig-Reig que sovint faig sortir als mots encreuats) o tantes d'altres. Fa fred i torna a ser època de matança, una activitat que la Llei de Protecció dels Animals de Catalunya prohibeix expressament de fer en públic. Potser molta gent de ciutat s'esparveraria només ensumar la sangada que hi corre, però després serien pocs els que refusarien tastar la deliciosa llonganissa que ara mateix, slurf, no em deixaria llegir aquestes paraules en veu alta sense semblar papissot. De nen, mon àvia em donava sang fregida, diria que de gallina, tot assegurant convençuda que “la sang fa sang”. No era una al·legat antibel·licista sinó un exemple d'aquella creença dietètica popular que identifica allò que mengem amb allò que criem. Ara fa anys que no menjo sang fregida, però cada cop que em fan una analítica concloc que en qüestions de sang vaig fent. Com el Met de Ribes, que va caure al riu i quan li demanaven què feia responia que anava fent, riu avall.

No vull fer sang, però demà divendres i tretze (un dia que els anglosaxons tendeixen a titllar de malastruc) és un bon dia per anar a dessagnar-nos controladament. A les 10 del matí es posa en marxa una Marató molt particular que durarà fins l'endemà dissabte a les 21 hores. Aquest cop no es tracta ni de córrer ni de fer donatius en efectiu, sinó de donar sang. Per cinquè any consecutiu el Banc de Sang i Teixits (BST) organitza la convocatòria de donants de sang més important del país. Durant dos dies, els ciutadans podem donar sang en dos indrets tan cèntrics com el Palau Robert o la Diputació i també als centres fixos que el BST té als hospitals de la Vall d'Hebron, Clínic i Sant Pau. A cada nova edició els organitzadors s'inventen algun eslògan per motivar els donants. L'any passat el lema era “que corri la sang” i van comptar amb la participació estel·lar de quatre futbolistes, dos del Barça i dos de l'Espanyol. Els culers van ser Xavi Hernández i Andrés Iniesta. La parella perica, vista dotze mesos després, transforma el “que corri la sang” en un eslògan premonitori: Mauricio Pochettino i Carlos Kameni. L'eslògan d'enguany és menys susceptible de generar dobles sentits: “Moltes gràcies”. Els donants rebran una samarreta amb aquest lema escrit a l'inrevés, de manera que per llegir-lo del dret hauran de posar la samarreta de cap per avall. Per un moment penso que ens volen fer pujar la sang al cap perquè adquirim consciència de la importància d'una bona irrigació. Però no. La idea és que ho pugui llegir el donant quan porti la samarreta posada. Només caldrà que abaixi la barbeta i topi amb el “Moltes gràcies” allà mateix, entre el final del pit i l'inici de la seva panxa incipient. Espero, però, que l'única cosa que rebi el donant no sigui aquesta samarreta fomentadora de lectura. El clàssic entrepà post-extracció també és molt motivador. De fuet o de pernil. O de botifarra, de bull, de bisbe, d'espetec, de somaia, de xoriço, de baldana, de secallona... Ja se sap que del porc tot s'aprofita. I de la nostra sang, també: hematies, plaquetes, plasma... No estic dient que hàgim de ser uns porcs, però tampoc serem menys, no?

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 12 de gener de 2012

Els inèdits de Salinger

2012-01-21T11:17:00.000+01:00

Divendres vinent, 27 de gener, farà dos anys de la mort de l’escriptor J.D. Salinger, i encara no hi ha novetats. Com els seus lectors recordaran, va deixar de publicar el 1965, es va aïllar del món i va iniciar-se la llegenda. Mentre els adolescents de mig món llegien El vigilant en el camp de sègol i se sentien com Holden Caulfield, Salinger es feia ric, eliminava la seva foto dels llibres i es convertia en un misteri literari. Amb els anys i el silenci, gran part d’aquest misteri que l’envoltava es va perpetuar en una intriga: ¿continuava escrivint? La llegenda deia que sí, esclar, per descomptat. El problema era que caldria esperar fins a la seva mort per poder llegir, amb sort, l’obra inèdita.

En aquests dos anys, tanmateix, no ha passat res. Cap moviment per part dels seus marmessors, cap detall de les seves últimes voluntats. Per una carta feta pública, se sap que el 1992 un incendi va destruir part de casa seva, però no el despatx on guardava els manuscrits. Com a mínim, doncs, sabem que hi havia manuscrits. Aquests dies el seu biògraf Kenneth Slawenski ha publicat a la revista digital Salon un article titulat ¿En què treballava J.D. Salinger?. Era un text prudent, que no responia la pregunta i confirmava que continua el misteri.

Però potser tot és més senzill. Quan Salinger va deixar de publicar, feia anys que escrivia sobre els destins de la família Glass. Les narracions funcionaven com vasos comunicants per explicar la vida de Seymour, el primogènit suïcida, i dels seus germans Franny, Zooey, Buddy... Jo estic convençut que Salinger no va deixar mai de fer créixer aquest món paral·lel, i el dubte és si estem davant un experiment metaliterari o bé havia agafat el camí de la bogeria, confonent realitat i ficció. És el que sembla indicar Haptworth 16, 1924 , el seu últim conte publicat. Es tracta d’una llarga carta que Seymour Glass, als set anys, envia als seus pares des d’un campament d’estiu. És un text excessiu, de 80 pàgines, i s’hi confirma la identificació total entre el Salinger real i el Buddy Glass de ficció. Un dia, pronostica Seymour al conte, Buddy serà escriptor. Després sabem que Buddy va escriure una novel·la que es diu El vigilant en el camp de sègol. Tot quadra. Salinger vivia aïllat, però amb la companyia de la seva família fictícia, els Glass. Potser escriure com si fos Buddy era la seva manera de viure.

Jordi Puntí, El Periódico, 21 de gener del 2012.

L’ànima dels objectes

2012-01-18T10:31:00.000+01:00

El tòpic diu que uns segons abans de morir desfilarà davant dels nostres ulls un repàs de tot el que hem viscut, com una pel·lícula de records que ens ha de confortar davant el viatge final. Que se sàpiga, ningú ha tornat de l’altra banda per explicar si això passa de veritat, i sembla més plausible la idea que els moments finals es redueixen a una desintegració del món que ens envolta, un enrunament que acabarà en el no-res. L’inici poderós de Llauners, de Paul Harding (EUA, 1967) sembla que anunciï una aproximació semblant: «George Washington Crosby va començar a patir al·lucinacions vuit dies abans de morir». A continuació llegim la descripció de l’ensulsiada de tot el que envolta el protagonista: «Es va imaginar què veuria, com si l’ensorrament hagués succeït de debò: el sostre de la sala, ara dos pisos més amunt, un embut irregular de taulons esberlats, tubs de coure blegats i cables elèctrics que recorrerien les parets i que com venes tallades apuntarien cap a ell, al centre de tot aquell sobtat desgavell».

Partint d’aquesta desfeta, la novel·la es converteix en una evocació de la vida del protagonista, com si amb el record es pogués apuntalar i frenar la destrucció. No és una memòria apressada i contra rellotge, sinó que per virtut de l’estil esdevé una narració detinguda, exacta, poètica, que prova de fixar el temps a través dels detalls i l’ànima de les coses, com aquells pintors que saben extreure l’alè vital d’una simple natura morta: un gerro, un mirall, un banjo, una estàtua de Cristòfol Colom comprada qui sap on...

Llauners se situa en algun punt de Nova Anglaterra. George Washington Crosby és al menjador de casa seva, ajagut en un llit d’hospital, atès per la seva família. El narrador va comptant les hores que li queden per morir i, amb elles, es desgranen episodis diversos de la seva vida. Paral·lelament, gairebé com un contrapunt, els seus records s’alternen amb la vida del seu pare, Howard Aaron. Són dues existències entrellaçades per la via sanguínia, però molt diferents l’una de l’altra. Mentre descobrim instants de la infantesa de George Washington a Maine, o de la seva passió per arreglar rellotges, sabem que Howard era un llauner que passava pels pobles amb un carro, per vendre tota mena d’objectes, i fer-se amb la gent més peculiar. També sabem que patia atacs d’epilèpsia. Un dia, quan la seva dona volia internar-lo per tractar-li la malaltia, Howard va abandonar la família i no el van veure mai més. Gràcies al narrador, les dues vides s’equilibren sense saber-ho: la quietud de George al llit, o davant d’un rellotge aturat, s’adiu amb el moviment de Howard i el seu carro.

L’any 2010, Llauners va guanyar el Pulitzer de ficció. Va ser un premi del tot inesperat: era el primer llibre de Paul Harding i a més a més l’havia publicat en una editorial independent i minoritària. La novel·la, tanmateix, confirma el bon ull del jurat. Paul Harding escriu des de la tradició, amb una prosa clàssica que no defuig la pinzellada extravagant –a l’ombra d’Emily Dickinson, posem, o més recentment de Marylinne Robinson–, i sap jugar amb el ritme de la història. Mitja vida es pot descriures en un paràgraf, i un instant de misteri sentimental pot allargar-se durant tres pàgines extàtiques. Una autèntica delícia.

Ressenya de Llauners, de Paul Harding. Edicions de 1984. Trad. de Maria Iniesta. 192 pàgs.

Jordi Puntí, El Periódico, 18 de gener del 2012.

El gran pla per a la Rambla

2012-01-18T10:05:00.000+01:00

Comença a haver-hi la sospita que els actuals responsables convergents i unionistes del govern municipal de Barcelona encara faran bons els precedents. Déu no ho volgués. A El món a RAC1, la regidora de Ciutat Vella Mercè Homs ens va explicar el Pla Cor (“un pla que batega”) sobre la Rambla barcelonina (encara que Pla Bufeta hauria estat un nom més d’acord amb l’esperit del passeig i els carrers dels voltants).

Una de les idees principals és la col·locació de les estàtutes humanes a la Rambla de Santa Mònica, que es convertirà en la rambla de les estàtues (quedarà com la madrilenya plaça d’Oriente, on hi ha les estàtutes de tots els reis gots, encara que nosaltres exhibirem un àlien, Eduard Mansestisores i Scarlett O’Hara). Apostaran per la qualitat de les estàtutes, vull creure que potenciant-ne el caràcter avantguardista i europeu, connectant les estàtues d’aquí amb les de París, Amsterdam i Berlín. I crearan un jurat per seleccionar-les, competència que jo cediria al CoNCA ara mateix (és una idea que els brindo). Homs també va defensar que el 23 d’abril les estàtues vagin disfressades amb motius de la llegenda de Sant Jordi, una proposta que coartaria la llibertat de l’artista, perquè si normalment un individu s’expressa disfressant-se de Naranjito no és raonable que l’obliguin a disfressar-se de rèptil monstruós, una imatge que potser no enllaça amb la seva visió del món.

Si considerem les estàtues humanes una manifestació artística (com els pintors de la Rambla del Teatre), no veig de quina manera la regidora s’acostarà a l’àlien i li demanarà que durant uns dies s’hauria de disfressar de drac, de cavaller o de princesa desvalguda. Homs diu que els convencerà mitjançant la seducció, però corre el risc que alguna estàtua humana s’ho prengués al peu de la lletra. Seria molt preocupant que fos Eduard Mansestisores.

Enric Gomà, Ara, dimecres 18 de gener del 2012.

Mans. Boques, Sexes

2012-01-16T22:17:00.003+01:00

Mans.

Mans quietes és una obra de teatre tan còmica com desconcertant sobre el masclisme i el feminisme, escrita pel guionista i dramaturg Piti Español. Es va estrenar amb èxit arreu del País Valencià el 2009 (en la variant corresponent del català) i a Miami l'any passat (en castellà) i acabo de fer-ne la traducció anglesa, reclamada ja als Estats Units. (Inexplicablement, aquesta obra encara no s'ha estrenat –tot i estar escrita originalment en català principatí– a Catalunya.)

Boques.

Tot buscant equivalents per a les ficades de pota masclistes del personatge principal, em van venir al cap els acudits descaradament insultants per a les dones explicats a la televisió anglesa als anys setanta pels comediants de l'època, com ara el malaguanyat Bernard Manning –va morir el 2007, envoltat de polèmica–, una de les endevinalles més notòries del qual feia: “Quina és la diferència entre una esposa i una nevera? La nevera no es tira un pet quan en treus la carn.” Això sí, a tall de rèplica, els primers acudits feministes –força tímids– van començar a circular a principi dels vuitanta, incloent-hi aquell, ja tan suat, de: “Per què els costa tant aparcar bé, a les dones? Perquè pensen que 18 centímetres són així” (i qui ho explica indica, amb els dits, un objecte de la mida d'un anacard).

Sexes.

Ara bé, els acudits feministes actuals no en tenen res, de tímids, tal com demostra aquest exemple recent: “Per què Déu va crear els homes? Perquè no es pot tallar la gespa amb un consolador.” O bé, un altre: “Com és que les dones casades pesen més que les solteres? Una soltera torna a casa, mira què hi ha a la nevera i se'n va cap al llit. Una casada torna a casa, mira què hi ha al llit i va cap a la nevera.” I, per rematar-ho, un de ben negre: “Com saps si el teu marit és mort? La vida sexual és igual, però ara ell no fa pudor de cervesa.” Per què deu ser que si s'expliquessin uns acudits semblants sobre les dones serien d'un mal gust difícil de suportar, mentre que els acabats d'esmentar, sent feministes, tenen un regust de revenja que a més d'un home fins i tot ens dóna un frisson gairebé agradable? Mans quietes és, entre altres coses, un intent reeixit de contestar la pregunta. A veure, doncs, si per fi a algú –tant n'és el sexe– se li acut estrenar aquesta obra del senyor Español al país petit on va néixer.

Matthew Tree, El Punt Avui, 15/12/2012

L’hivern dels descontents

2012-01-16T10:57:00.000+01:00

Hi ha temporades en què els elements es confabulen per convertir la realitat en una pel·lícula dels Monty Python i, de sobte, sembla que n’hi hagi més a fora que a dins (de la presó o del manicomi, trieu). És el que ens ve al cap aquests dies, quan llegim que el sàtrapa Ahmadinejad fa gira per Amèrica del Sud i es petoneja amb Chávez, Ortega i Castro. O quan Rita Barberá, l’alcaldessa de València, explica que això de rebre una bossa de Vuitton com a regal (i acceptar-la) és la cosa més normal del món, vaja, no sé de què se sorprenen, ¡si tothom ho fa! O quan, en les gravacions telefòniques del judici pel cas Gürtel, sentim la veu untuosa de Ricardo Costa que demana al Bigotes –pobre diable, camell del club del gourmet– que li aconsegueixi cent grams de caviar, cent gramets per a la nit de Nadal...

Dins aquesta mateixa atmosfera, els radars de la NASA han detectat recentment que els tertulians radiofònics comencen a referir-se a «la cultura de la vaga». Pànic, ansietat. La cultura de la vaga hauria de servir, ens imaginem, per aguantar amb estoïcisme l’hivern del nostre descontentament, que tot just comença i sembla no tenir fi. De moment ja s’albira una nova vaga dels pilots d’Iberia, i no es descarten convocatòries per part dels metges i personal de Sanitat, i també dels professors d’institut. Tots ells, no cal dir-ho, podran inspirar-se en les dues protestes més recents i, de moment, no resoltes: la dels funcionaris de presons i la dels Mossos d’Esquadra.

Cal admetre que el llistó està alt. La decisió grotesca dels Mossos d’Esquadra –parlar només en castellà i demostrar-ho cantant-li el Viva España a Artur Mas – ha aconseguit fer emprenyar molta gent per la via simbòlica, tot i que està per veure quin rendiment en trauran. El problema és que identifiquin el fet de parlar català amb el nacionalisme, com si tots fóssim iguals, i que els sembli que aquesta és la millor manera de pressionar el Govern que els paga. Potser es pensen que tenim la memòria curta, però l’any 1996 ja es va viure una situació semblant: aleshores els Mossos van posar-se a parlar en castellà contra el govern de Pujol. La repetició de la mateixa tàctica, després de tants anys, fa pensar que aleshores no els devia anar tan malament. També demostra que el conseller Felip Puig, que els va defensar com un pare després de les càrregues contra els indignats, entén sobretot el llenguatge dels símbols. Cría cuervos i etcètera.

Jordi Puntí, El Periódico, 16 de gener del 2012.

Torna Eugenides

2012-01-14T10:30:00.000+01:00

Aquests dies he llegit The marriage plot, l’última novel·la de Jeffrey Eugenides, que podria traduir-se com La trama del matrimoni, L’argument del matrimoni o alguna cosa per l’estil. En tot cas, hauria de ser un títol amb aires de tesi universitària, perquè aquest és un dels sentits que li dóna el llibre. La protagonista és una estudiant de literatura que vol fer una tesi sobre el matrimoni com a motor de la novel·la realista del XIX, centrant-se en George Eliot, Henry James o la inevitable Jane Austen. La gràcia del títol és que, més enllà de la tesi, defineix també la situació sentimental de la noia. ¿Què llegim, doncs? ¿Una novel·la sobre els dubtes amorosos, un assaig sobre l’amor i les convencions, o les dues coses alhora?

Eugenides va publicar anteriorment dues grans novel·les: The virgin suicides, el 1993, incomprensiblement no traduïda al català, i Middlesex, el 2002. S’entén que amb aquesta mitjana d’un llibre per dècada, The marriage plot sigui una novel·la molt esperada, per això no en donaré més detalls reveladors. Només diré que se situa als anys 80 i que els seus protagonistes llegeixen molt. Se citen títols, es discuteixen opinions d’autors i, curiosament, no és una novel·la pedant.

Com que jo també vaig estudiar literatura als anys 80, alguns d’aquests referents teòrics m’han fet pensar. Una estudiant feminista reivindica amb passió Julia Kristeva, una estructuralista que avui ja no està de moda –encara que Jordi Llovet en parli en el seu llibre sobre la universitat–. Un altre nom que causa sensació al campus és Jacques Derrida. Qui més apareix, no obstant, és Roland Barthes, i en concret el seu llibre sobre El discurs amorós...

Fa anys que no segueixo les novetats de la Teoria Literària, però des de fora fa la impressió que no ha canviat gaire, o que totes aquestes anàlisis tan saberudes i poc apassionades han quedat als marges de la literatura, ja bastant marginal per si mateixa. Potser Barthes és qui es manté més jove, i la prova és que Paidós acaba de reeditar El discurso amoroso. Ves per on, ara la novel·la d’ Eugenides podria ser ara la millor campanya de promoció per a Barthes.

Jordi Puntí, El Periódico, 14 de gener del 2012.

La fraternitat universal

2012-01-12T00:26:00.000+01:00

Durant la meva joventut, els amics tornaven de Londres enlluernats amb el colorisme de les ètnies que hi vivien, mentre a mi no em calia tanta diversitat per passar l’estona. Londres s’erigia en el non plus ultra del cosmopolitisme i de les últimes tendències en art, música i tonteria. Eren els anys en què els intel·lectuals catalans més distingits i preclars s’omplien la boca i la columna periodística amb el mestissatge, una ceba que se’ls va passar un bon dia en un dir Jacques Derrida (l’únic que defensaven era la preeminència de l’espanyol a Catalunya i en veure que podien dormir pla es va acabar la història).

A El matí de Catalunya Ràdio, vaig escoltar els portaveus de les comunitats senegalesa i gitana de la Mina, després de l’assassinat d’un negre a trets per un gitano. Fuentes demanava: “Però conviuen?”. És la pregunta habitual en casos així. Va quedar clar que no i això es veu que s’ha de resoldre ràpid. Al meu entendre n’hi hauria ben bé prou si les dues comunitats no es matessin pels carrers i poguessin prendre una copa de Cynar al mateix bar sense incendiar el local, però domina el desig general que confraternitzin, que passin els diumenges plegats, que juguin a petanca i que facin carreres de sacs (tot menys lligar-se les noies, que, no ens enganyem, és el que fa més il·lusió, encara que els gitanos no ho vegin amb bons ulls).

Als immigrants se’ls exigeix una convivència acusada, a la qual els autòctons no hi estem disposats (no em veig jugant a endevinar pel·lícules amb el meu veí de Valladolid). Si a més a més de viure pobrament, fora del seu país, fent feines mal pagades i lluny de la família, en temps de lleure han de fer-se amb les altres ètnies del barri tant sí com no, van servits. Després de tot un dia de recollir ferralla, cap senegalès no té esma d’arrencar-se per bulerías.

Enric Gomà, Ara, dimecres 11 de gener del 2012

Mal cinema britànic

2012-01-10T10:00:00.000+01:00

Les pantalles dels nostres cinemes acullen dues icones de l'imaginari britànic en estat alterat: un Sherlock Holmes amfetamínic i una Margaret Thatcher alcoholitzada. El primer s'afegeix a la tirallonga de seqüeles que ha suscitat el detectiu de Baker Street. Per segona vegada en poc temps, el Holmes que encarna Robert Downey jr i el doctor Watson de Jude Law formen una parella detonant que aproxima les aventures de Sherlock Holmes al territori de Rocambole. (Nota etimològica: l'adjectiu rocambolesc prové del personatge francès Rocambole, protagonista d'una sèrie de novel·les de Pierre Alexis Ponson du Terrail, publicades en fulletons del 1859 al 1870 i caracteritzades per unes aventures trepidants, enrevessades i francament increïbles). Pel que fa a la Dama de Ferro, la directora Phyllida Lloyd basa la seva aposta en el talent actoral de Meryl Streep, a qui ja va dirigir a Mamma Mia, i li concedeix molts minuts d'octogenària al·lucinada en constant diàleg amb el seu marit difunt, el seu fill absent i els seus gots mig buits. (Nota etimològica 2: va ser la premsa soviètica qui va adjudicar Thatcher el malnom de la Dama de Ferro; en principi, Iron Lady no té cap relació amb Iron Maiden, el nom d'un instrument de tortura que Steve Harris va triar per batejar el seu famós grup de heavy després de llegir una novel·la d'Alexandre Dumas, un any abans que la Thatcher assolís el lideratge tory l'any 75). Prou d'etimologia!

Per definir La Dama de Hierro en dues paraules n'hi ha prou amb recuperar el títol de la primera pel·li de la seva directora: Mamma Mia! La Streep està esplèndida, però el biopic és un enfilall d'episodis que poques vegades trascendeixen el flaix informatiu abans de tornar a refugiar-se en la morosa reclusió de l'octogenària al·lucinada. La pel·li de Phyllida és fallida. L'aposta pels diàlegs amb l'espós difunt sembla una fugida, una cortina de fum per no entrar a fons en altres qüestions biogràfiques. Jim Broadbent, que fa una dècada ja va encarnar de manera magnífica el consort d'Iris Murdoch a Iris, es veu abocat a fer pallassades innòcues davant la maquillada mòmia de la Streep mentre assistim a l'auge, fulgor i caiguda de la inquilina del 10 de Downing Street 1979-1990. La crítica ha destacat que la pel·lícula no és una hagiografia perquè aborda aspectes negatius del personatge. Cert, però també ho és que passa de puntetes sobre les qüestions més compromeses. Les de sang, per exemple. Es dedica força temps a mostrar l'heroïsme emocional del seu lideratge militar durant la guerra de les Malvines. La veiem ordenant l'enfonsament del vaixell argentí General Belgrano, cal·ligrafiant cartes de condol a les famílies de les víctimes britàniques i provocant un esclat de banderes unionistes, en un exemple del que Rosa Díez o Álvaro Pombo anomenarien no-nacionalisme. També la veiem encaixar amb dignitat els cops del terrorisme nord-irlandès. En canvi, només s'esmenten de passada els deu vaguistes de fam, amb Bobby Sands al capdavant, morts per la seva impertèrrita intransigència. L'anciana al·lucinada apareix assistida per la seva filla Carol, però del seu bessó Mark només en sabem que és a Sudàfrica. És llàstima, perquè Mark Thatcher és un peça, implicat en escàndols fenomenals: corrupcions, xantatges i episodis tan edificants com el fallit cop d'Estat a Guinea Equatorial. N'hi ha prou de veure la cara momificada de Meryl Streep per adonar-se que, de tots els Oscar als quals optarà aquest exemple del nou cinema britànic produït en l'era Cameron, el més merescut és l'Oscar al millor maquillatge.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts 10 de gener de 2012

Bon Passat-festes!

2012-01-10T09:58:00.000+01:00

Avui comença un període de durada indeterminada però que ja comença a tenir nom: passat festes. Fins i tot ho podríem lexicalitzar: desitjar-nos un “Bon Passat-festes”, queixar-nos amb un “Quin Passat-festes més atrafegat que veig a venir!”, fer dentetes els amics amb un insofrible “Doncs jo m'agafo les vacances per Passat-festes i me'n vaig a la Patagònia, que allà és estiu”... Avui ens començaran a ploure tota mena de compromisos ajornats que vam programar per passat festes, sense adonar-nos gaire de l'embolic en el qual ens ficàvem. Compromisos variats que, en alguns casos, s'acumularan a la llarga llista de bons propòsits més o menys explícits que ens ronden pel cap cada Cap d'any. Confesso que enguany no en tinc cap, de bon propòsit. Cap ni un. Deu ser que l'any dotze m'ha vacunat contra aquesta modalitat d'adotzenament moral del qual viuen gimnasos, dietistes, acadèmies d'idiomes i organitzadors de cursets. Res. No em penso proposar res de concret, aquest any dotze. En canvi, de compromisos adquirits per passat festes en vaig ple. Textos de circumstàncies, petites feines, dinars ajornats, analítiques, metges, trobades amb amics (de fer un cafè, de fer una cervesa, d'esmorzar, dinar o sopar, de copes), correus pendents de respondre... Pur post festum</CF>, tot just comencem i ja fem tard.

L'excepció que confirma la regla és Albert Bosch, que s'ha guanyat un Passat-festes de primera després de sirgar moltíssim. Aquest empresari i aventurer de Sant Joan de les Abadesses va arribar a casa ahir diumenge després de culminar amb èxit una de les travessies més dures i mítiques de la terra: 66 dies i 1200 quilòmetres arrossegant un trineu per l'Antàrtida fins arribar al Pol Sud. Segons vam saber el dimecres, Bosch va fer un veritable esprint en solitari (64 quilòmetres i 3 hores de son en les últimes 48) per arribar al paral·lel 90 a temps per un transport aeri programat. Bosch té molta experiència en aventures de gran calat, però es va haver de sobreposar a la lesió del seu company Carles Gel i a una tempesta de tretze dies per aconseguir el seu objectiu sense cap tipus d'assistència ni energia externa. Arrossegar un trineu carregat amb més de 130 quilos deu hores diàries durant 66 dies sí que és esquí de fons! La proesa del ripollès coincideix en el temps amb el centenari del descobriment del Pol Sud. El noruec Roald Amundsen hi va arribar el 14 de desembre de 1911 i el anglès Robert Falcon Scott un mes després, el 17 de gener de 1912. La Royal Geographic Society inaugura la setmana entrant a Londres una exposició sobre l'expedició de Scott, que va morir en el viatge de tornada, el 29 de març. Javier Cacho acaba de publicar Amundsen-Scott: duelo en la Antártida (Fórcola), un llibre apassionant que relata els dos periples vitals utilitzant la tècnica del contrapunt. Scott, que va perdre la cursa i la vida, en surt reforçat gràcies als textos del seu diari. Sobretot els que va adreçar als seus familiars i amics quan, reclòs a la tenda, ja sabia que no sobreviuria. La seva carta al seu amic Sir James Matthew Barrie (el creador de Peter Pan) o la carta oberta adreçada als seus conciutadans contenen passatges molt emocionants. De fet, tots els escolars britànics van llegir-la.

En cent anys la vida s'ha accelerat moltíssim, fins arribar al que ara en diem temps real. Quatre dies després de culminar la seva proesa Albert Bosch és a casa gaudint d'un merescut Passat-festes. Un segle enrere va haver de passar tot un trimestre fins que, el 8 de març de 1912, el món es va despertar amb la notícia del descobriment del Pol Sud.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 9 de gener de 2012

Propòsit, Comiat, Refugi

2012-01-09T10:10:00.002+01:00

Propòsit. Atès que un dels propòsits nobles que molta gent fa per a l'any nou és llegir més (o fins i tot llegir a seques) vet aquí una recomanació d'un llibre poc conegut que ha sortit aquest any acabat d'acabar i que parla, entre d'altres coses, del pas del temps, que tots, pel que sembla, tenim tan present per aquestes dates.

Comiat. Es tracta d'Adéu, Alexandria, d'André Aciman, editat per 3i4 en una excel·lent traducció feta pel novel·lista Jordi Cussà. Aciman hi narra la seva infància a Egipte, on va néixer en el si d'una família jueva. El que ha convertit aquest llibre –l'original anglès va sortir el 1995– en un clàssic modern és, potser, el contrast entre les descripcions entranyablement precises de l'Alexandria dels anys 50, que Aciman estimava, i els retrats brutalment sincers que fa dels jueus que l'envoltaven –alguns dels quals, per exemple, eren racistes envers els seus veïns àrabs– alhora que descriu les trampes que la família d'Aciman havia de fer per sobreviure: contraban, evasió de diners, conversions falses...

Refugi. El 2009, quan Barack Obama va fer un discurs sobre la necessitat d'una reconciliació entre els musulmans i els nord-americans, Aciman va escriure una carta al New York Times dient que tot li semblava molt correcte, menys un detall: ell, Aciman, no hi constava, en aquest procés, ni tampoc cap dels 800.000 jueus nascuts al Pròxim Orient i altres països musulmans que van ser expulsats o obligats a marxar-ne a partir de 1948 fins al final del segle XX: el govern egipci, per exemple, va confiscar els béns de la família Aciman i la va fer fora del país, el 1964. (Aquesta migració jueva, per cert, ara sí que es té en compte en les negociacions sobre la creació, esperem que imminent, d'un estat palestí). El que fa que Adéu, Alexandriasigui tan interessant és que Aciman fàcilment hauria pogut presentar la comunitat jueva d'aquesta ciutat com uns màrtirs moralment impecables; al contrari, com hem dit, els descriu amb totes les seves febleses i desacords interns, talment un Sefarad espriuesc, fet carn i ossos. Amb la diferència que aquests sefardites no volien pas anar “nord enllà” però tots ho van haver d'acabar fent. Al revés d'alguns septentrionals que vam venir voluntàriament a una certa “covarda, vella, tan salvatge terra” del sud i ens hi hem acabat trobant com a casa. Bon any.

Matthew Tree, El Punt Avui, 08/01/2011

Caps, Cares, Noms

2012-01-09T10:08:00.003+01:00

Caps. Que ens perdonin els lectors si, tot i ser Nadal, els parlem dels nous no-canvis del PSC. Fa de mal regal, però com que fins fa poc les portades de tots els diaris no han parlat sinó dels candidats a primer secretari d'aquest quasi-partit, confesso que no me l'he pogut treure del cap.

Cares. Perquè en veure les portades esmentades no en vaig reconèixer cap, dels candidats, ni de cara ni de nom (si exceptuem un lapsus en què vaig confondre Pere Navarro amb aquell presentador que TV3 volia fitxar fa anys però que no era capaç d'aprendre el català). Però més que la meva ignorància –que sospito que no és només meva– el que em va sorprendre era el fet senzill que la renovació d'un partit polític encara passés per aquest ball de cares, per aquest culte a la personalitat dels candidats (delatat, entre d'altres coses, per la tendència d'aquests –i molts altres polítics, per cert– de parlar en primera persona singular, deixant clar sense voler que “le parti, c'est moi”). Sincerament, creia que ja se l'havia superat, aquesta manera d'entendre la política, després de tres anys de crisi escruixidora, de tres revolucions àrabs sense líders gaire visibles i de desenes de protestes multitudinàries arreu del món i –a Catalunya– de referèndums i moviments independentistes en què la cosa menys important han estat les opinions, i ni parlem de les faccions, d'algun individu en concret.

Noms. De manera que tot el procés de renovació del PSC traspuava un tuf sobtadament anacrònic, com si tot plegat tingués lloc en un passat no només remot sinó mig oblidat. Atès que el que importa ara i arreu, pel que s'ha pogut observar últimament, no és qui mana en un partit o moviment determinat sinó què representa, què simbolitza i què desitja aquest. I punt. A l'estat castellà, sembla que l'únic partit que hagi assumit aquest canvi és Amaiur: sent els seus objectius claríssims, no recorre a personalismes sinó a portaveus (que parlen, ja que hi som, en la primera persona plural). Què, però, representa i simbolitza el PSC, més enllà de les cares dels seus dirigents? En fi, deixem-ho córrer.

Per acabar, i canviant de tema gairebé del tot, us regalem aquesta frase de Robert Graves, cortesia de la revista literària BCN Ink: “No es pot fer diners amb la poesia. Ara bé, tampoc es pot fer poesia amb diners.” Bon Nadal.

Matthew Tree, El Punt Avui, 25/12/2011

Els que juguen i els que miren els que juguen

2012-01-08T20:56:00.000+01:00

De tant en tant, un cop l’any, m’agradaparlar de futbol en aquest espai reservat per a contemplacions méssuperficials, i avui em sembla que és un bon dia. Escric des del diumenge,sense saber el resultat de l’Espanyol-Barça que es jugarà d’aquí unes hores —ahira la nit per al lector—, però aquesta incertesa és només una anècdota davant ladecisió que es pren avui a Zuric: qui serà la Pilota d’Or de l’any 2011, si Xavio Messi. (Entre els finalistes també hi ha Cristiano Ronaldo, però no el comptoperquè no em ve de gust, què carai, els aficionats som així d’injustos.)

Xavi o Messi, dic. Si els periodistes, futbolistesi entrenadors que voten són uns romàntics, si pensen en la necessitat dereconèixer una trajectòria que s’ha imposat des de la regularitat i lainfluència en el joc, qui hauria de guanyar és Xavi. Si, en canvi, pensenestrictament en la temporada passada, qui guanyarà sempre és Messi, això ja hosabem. El que m’agrada és que tots dos futbolistes representen l’aliatgeperfecte del Barça actual, tant pel que fa a l’origen, com a la concepció deljoc, la mentalitat guanyadora i les ganes d’espectacle. Aquest és un detall quea vegades s’oblida: l’origen del futbol com a esport és l’entreteniment, tantdels que juguen com dels que miren, i alhora es converteix en un exercici dememòria, que ens fa tornar a la nostra infantesa. És a dir, tots volem ser Messiquan dribla i xuta, o Xavi quan rep, alça el cap i passa.

Si em deixessin passar un dia —un dia departit— dins el cap d’un jugador de futbol, triaria Xavi. Si m’hi deixessinpassar tota una temporada, triaria Messi. Sent Xavi descobriria el plaer demarcar el ritme, d’obrir espais, de fer que els altres jugadors es moguin almeu voltant mentre penso “pilota, vine cap aquí” i la pilota, obedient, ve. Sifos Messi tota una temporada, partit a partit, gol a gol, viuria la necessitatextrema de jugar, les ganes de no perdre’s ni un minut (encara que estigui unamica empiocat i l’entrenador rival faci una rebequeria perquè jugo mitja hora imarco dos gols). Veuria el futbol com un joc de futur, i no de passat, on cadapartit és una oportunitat per experimentar. Em deixaria portar per la intuïció,sense pensar-hi gaire, i tot aniria molt de pressa. En un dia com avui, si jo fosMessi, voldria que Xavi guanyés la Pilota d’Or perquè ell em fa millor. Si fosXavi, en canvi, estaria segur que la guanya Messi.

Jordi Puntí, El Periódico, 9 de gener del 2012.

Una altra que tanca

2012-01-07T11:37:00.000+01:00

A més de centenars d’aparells Kindle per a llibres digitals i milers de reproductors MP3 per a música, aquest any els Reis d’Orient han portat dues notícies que són com carbó per a la cultura: aviat tancaran per sempre la llibreria Áncora y Delfín i la botiga de discos CD.Drome. Ara tots ens en lamentarem, farem elegies apassionades i nostàlgiques –perquè la nostàlgia pertany a l’època analògica– i ens queixarem que cada dia hi hagi menys temples laics on anar a resar i confessar-se. En el fons, però, evitarem la pregunta important: ¿quant temps feia que no hi anava a comprar?

Eulàlia Teixidor, la propietària d’Áncora y Delfín, ha explicat que per ells la crisi no era un problema recent, sinó que feia 13 anys que la notaven. Tenien un lloc privilegiat –a la Diagonal, tocant a Aribau– i probablement amb un lloguer massa alt. Els últims anys, quan hi passava pel davant o hi entrava a donar un cop d’ull, m’admirava que resistissin. Al seu voltant les botigues de moda luxosa obrien i tancaven, però els llibres aguantaven. Jo havia freqüentat Áncora y Delfín sobretot als anys 90, quan hi treballava Jan Matas, que era molt bon llibreter. Primer a la llibreria que tenien a la cantonada de Casp i Pau Claris i després, quan va tancar, a la de Diagonal. La seva principal virtut, allò que finalment no els ha salvat, era la de les llibreries de debò: més enllà de les novetats obligades, tenien un bon fons on trobar l’inesperat.

El cas de CD.Drome, al carrer de Valldonzella, és més extrem perquè gairebé no queda cap botiga de discos compactes, i encara menys que facin una tria tan personal. No n’hi ha hagut prou que nodrissin l’imaginari musical de tota una generació indie de Barcelona. Segons els propietaris, han de tancar per culpa d’un lloguer molt alt i perquè els nous clients, els més joves, ja no eren tan fidels. Jo els recordaré a través de les dues últimes novetats que hi vaig comprar: Sr. Chinarro i Bing-Ji Ling (en aquest cas, una recomanació del venedor).

Amb el tancament de CD.Drome, es produeix la paradoxa que aviat hi haurà més botigues de vinils que no de compactes. Qui sap si el futur de les llibreries i de les botigues de discos independents passa per posar un rètol que digui «antiquari», i vendre’ns com a relíquies del passat les últimes novetats...

Jordi Puntí, El Periódico, 7 de gener del 2012.

Nomcosar?

2012-01-05T16:10:00.002+01:00

Faanys que rebo els regals de rodamots.com, la distribuïdora verbal que ellingüista Jordi Palou mena a la xarxa. Cada missatge conté una expressió i lesseves circumstàncies: definició, etimologia, un passatge que n’il·lustra l’ús ienllaços. Fa unes setmanes el rodamotaire Palou va enviar el verb nomcosar, definit dom “donar nom a una cosa” i acollit auna etimologia clara: “De nom,del llatí nomen, mateixsignificat, i cosa, del llatí causa, ‘causa; assumpte, afer’; de la segona accepció esva convertir, ja en llatí vulgar, en sinònim de res, ‘cosa’”. El passatge que n’il·lustra l’ús és deBiel Mesquida i fa així: “Si sols tingués un nom/ enrevoltat de totes lescoses/ només un sol mot/ per designar-les/ passaria el nom per cada cosa/ finsa nomcosar-la”. Un dels enllaços ens en dóna la clau. Xavier Rull proclama:“Inventeu paraules, que és sa”. Mesquida és un difusor de salut verbal. El seudoll, cada cop més intensificat per l’activitat blogaire a la Plagueta deBord, conté moltes gotes deneologia. A les Illes el verb nòmer (dir-se, anomenar-se) és ben viu. En un mónen el qual et poden demanar Què noms? i tu respondre Jo nom Màrius, no tindria nom que si et demanen Què fas? no poguessis respondre Nomcòs.

Màrius Serra. El Punt-Avui. Suplement Cultura. Dijous, 5 de gener de 2012

The Year of WhatsApp

2012-01-05T16:06:00.004+01:00

Aquest cap d'any s'haconfirmat una tendència que ja es veia venir: els sms agonitzen. Ara que lesoperadores n'ofereixen de franc, cada cop n'envia menys gent i aviat els hauremde posar al calaix del telegrama, el video, el CD, el fax o l'ecu. Aquest capd'any només en vaig rebre dos, per desenes de WhatsApps (gratuïts). Durant lescampanades es va veure com l'aplicació competidora Viber punxava. Recordo, nofa gaire, el munt de missatgets (de pagament) que rajaven pels volts de lamitjanit cada cap d'any. N'hi havia d'enginyosos, de gràfics, de tòpics, decríptics i de dentetes. Els dentals començaven amb la locució prepositivades de seguida per un topònim, com més llunyà millor.Des de París bon any nou. O des de Berlin, Moscou, Buenos Aires, Pequín... Elspitjors eren els dels creuers. Des de mitja tarda i fins a la matinada, matavenl'avorriment a còpia de sms. Cada hora et desitjaven un bon any nou totespecificant en quin nou punt de la Mediterrània eren. Un any em va agafar perrespondre: Igualment, des de Waikiki. La qüestió és que cada cap d'any lesoperadores es feien d'or pels sms fins que la majoria de mòbils nous han tingutaccés a la xarxa. Les aplicacions de missatges gratuïts com WhatsApp ja hancomençat a llançar les primeres palades de sorra sobre la tomba dels sms. Elseu rip obre la porta a un nou terme, provinent de l'homofonia anglesa entrewhat's up? (què passa?) i WhatsApp(l'aplicació Què), pronunciat guàtsap. Emtemo que, per molt que ens hi esforcem, la paraula castellana guasa(burla) acabarà interferint, però m'hi escarrasso: en podríem dir unpassa, no? Fes-me un passa quan arribis, t'ho envio perpassa. Ja sé que no me'n sortiré, però segur que, igual com els sms, elsWhatsApp passaran, de manera que en diré passa i avall.

Mentre escric l’ article (el vespre dedimarts) l'editor Josep Gregori m'envia un passa (bé, de moment ell encara endiu un WhatsApp) per aportar un element al rum-rum del dimarts (“Endrapar lacatifa”) sobre l'enigmàtic malnom que transformava el colèric Adolf Hitler enun Teppichfresser (menjador de catifes), segons recullLaurent Binet a la novel·la HHhH. Gregori, creador del'editorial Bromera a Alzira, recorda que al País Valencià “furgaestores,saltamarges i furtasaquets són expressions poc afectuoses”. Ho confirmo(gràcies a Google Books) al Diccionari històric del valenciàcol·loquial (segles XVII, XVIII i XIX) de Martí Mestre. En efecte,un “furgaestores” hi surt definit com “una persona que no descansa en elsintents d'obtenir allò que li interessa, fins arribar a situacions en les qualspot resultar impertinent”. Encara resultarà que elTeppichfresser Hitler tenia alguna connexió valenciana!Presumptament, esclar.

Quan el sistema Blackberry va fallar durant unparell de dies deixant els seus usuaris ben desconsolats, el lector ValentínCordero em va enviar una versió tunejada del famós sonet nasal de Quevedo quemereix suscitar més d'un passa: “Érase un hombre a un móvil pegado;/ érase unaadicción superlativa;/ érase un audífono ahí arriba;/ érase un aparato muyamado./ Era un complemento muy valorado;/ érase un amigo muy confidencial;/érase un compinche muy especial;/ era un vasallo siempre a mi lado./ Érase elapéndice de uno, era;/ érase casi como un hermano;/ ¡la hostia!, oiga, es loque era./ Era un trasto que dicen muy malsano;/ sí, pero por muy malo que élfuera,/ aunque falle siempre estará en mis manos”. A veure qui s'anima ara afer una versió actualitzada de la famosa cançó The year of the cat d'Al Stweart.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 5 de gener de 2012

Endrapar la catifa

2012-01-05T16:04:00.005+01:00

Un dels llibres que mereixenfigurar a la carta als reis d'enguany és HHhH deldebutant francès Laurent Binet (Edicions de 1984), una novel·la notable que esproposa explicar la història del nazi Reinhard Heydrich, mort en atemptat aPraga quan hi exercia de màxima autoritat del Tercer Reich. Heydrich, un ari demanual admirat per Hitler, va ser l'autor intel·lectual de l'anomenadaSolució Final per acabar amb el poble jueu. De fet, lesquatre hacs del títol triat per Binet responen a una frase popular entre elsSS: Himmlers Hirn heiBt Heydrich (el cervell de Himmleres diu Heydrich). Binet explica els fets que desemboquen en l'atemptat, peròalhora ens fa partícips de les contradiccions de la narrativa històrica, quesovint supleix allò que no coneix amb la ficció, en un exercici d'honestedatnovel·lística notable. Entre les indagacions que acompanyen la narració delsfets n'hi ha una de caire lingüístic que crida molt l'atenció. Es tracta d'undels malnoms que rebia Hitler: Teppichfresser(endrapador de catifes). Binet situa l'episodi que l'origina en la crisi delsSudets, quan el Führer s'enfurismava només sentir parlar dels txecs i perdia elcontrol. S'explica que l'havien vist tirar-se per terra i començar a rosegarles vores de la catifa. D'aquí el sobrenom de Teppichfresser que ha perviscut.Binet també recull la possibilitat que l'expressió menjar-se lacatifa fos una frase figurada alemanya, comparable a la francesamanger son chapeau, que no indica pas que ningú escruspeixi un barret sinó senzillament que es desdiu d'alguna cosa, tot fentmarxa enrere. Aquesta tesi passaria per un error de comprensió per part dels corresponsalsestrangers, que haurien entès l'expressió en sentit literal i li encolomaren elcostum a Hitler. Binet, però, assegura en una nota a peu de pàgina que s'hadocumentat i enlloc no ha trobat cap rastre d'aquesta expressió idiomàtica, demanera que deixa oberta la porta a la inquietant acció rosegadora del Führeramorrat a les vores de la catifa. En català existeix el substantiu rosegaaltarsper designar algú que es passa el dia a l'església. En castellà semuerde el polvo però no trobo documentat cap altre compost de menjarque el comecocos, un terme prou hitlerià que el DRAEdefineix com “Persona que enajena o convence a alguien”.

D'un criminal com Hitler en pots esperarqualsevol comportament, però no seria gens estrany que la formació del malnomfos una prova d'enginy figuratiu en boca d'algun opositor. Sovint entenem lacatifa com a símbol de poder estès sota els peus dels poderosos, de manera quellançar-se a rosegar-la adquireix un cert valor metafòric. Alguna cosa semblanta dir que un rei s'hagués d'empassar la seva corona, per exemple. I pel que faals corresponsals que entenen l'expressió d'una manera literal, entra dins delsmalentesos lingüístics que formen tot un gènere fascinant amb múltiplesconseqüències. Una de les quals, per exemple, transforma Moisès en banyut. Hanvist mai les banyes que llueix Moisès a la gran estàtua que li dedicà MiquelÀngel? Doncs tot prové d'una mala traducció de l'Èxode(34, versicles 29, 30 i 35). Allà on havia de dir que Moisès va baixar delSinaí amb el front resplendent, sant Jeroni va traduir a la Vulgata que duiabanyes al front. En hebreu les paraules resplendor i banyes comparteixenconsonants, i només es diferencien quan s'hi apliquen els signes vocàlics.Llavors resplendor sona karan i banyeskeren. I d'aquí les espectaculars banyes que el pobreMoisès llueix a moltes estàtues.

Màrius Serra. La Vanguardia, dimarts 3 de gener de 2012

Dos mil dotze

2012-01-05T16:03:00.000+01:00

Desque l’any 2002 ens va refermar en la febre del capicua cada any dedico elprimer rum-rum del gener a l’exploració de les peculiaritats que conté l’anynou. Vindria a ser un gènere prospectiu de caire poca-solta, sense cap menad’utilitat material. A més, cada any l’exercici resulta més decebedor, perquèpartíem d’un nivell molt alt. L’any 2002 no només era capicua sinó que tancaval’últim període capicua entre capicues que es donarà en un mil·lenni: els 11anys que separaren 1991 de 2002. Perquè això torni a succeir caldrà esperar alperíode 2992-3003 i cap de nosaltres no hi serà, per més creient en lesreencarnacions que sigui. De fet, per no arribar, no arribarem ni al següentcapicua, que serà just d’aquí cent anys, el 2112. Per si de cas, jo el20/02/2002 (i concretament a les 20:02) em vaig afegir a les múltiplescelebracions del dia mundial de la simetria amb la creació del portalludolingüístic trilingüe verbalia.com. L’any 2003 el camí ja va començar a ferbaixada. De primer només hi trobava una fotesa digna d’Ibáñez Serrador: que eldia u de febrer seria 1/2/3. Però el dissenyador madrileny Juan Berrio em vaenviar un calendari amb dotze vinyetes protagonitzades per la família Gil, elsmembres de la qual eren tots molt monos (monovocàlics imonosil·làbics): Fran, Ruth, Sol, Paz... El motiu verbívor era que en castellàels números de Dos Mil Tres (2, 3 i 1000) són els tres únics númerosmonosil·làbics i monovocàlics alhora. Aquesta aproximació lletrada de Berrio emva inspirar la singularitat de l’any següent. Perquè en català 2004 (Dos MilQuatre) és el primer any pentavocàlic (OIUAE, un sol exemplar de cada vocal)des del llunyà 1039 (Mil Trenta-Nou, IEAOU), en temps de Ramon Berenguer I.

Cadanou any he anat fent la viu viu amb estratègies diverses. El 2005 vaigrememorar la simetria del 2002 amb un eix horitzontal de tal manera que laimatge especular del 2 semblava un 5 i, doncs, el 20/05, a banda del’aniversari del gol de Koeman a Wembley, se celebrés un dia capicua. El 2006 teniauna doble data singular: el dia de la bèstia 6/6/6 i un curiós compte endavantjust quan passaven dos minuts i tres segons de la una de la matinada del dijousquatre de maig i els rellotges digitals assenyalaven 01:02:03 04-05-06. És adir, la una, dos minuts i tres segons del quatre del cinc del dos mil sis. Elssantfermins del 7/7/7 i, sobretot, la inauguració dels Jocs Olímpics de Pequínel 8/8/8 van resoldre els dos anys següents. El 8 és un número afortunat entreels xinesos, ja que en cantonès es pronuncia fa, i laparaula fa és també susceptible de ser traduïda com“enriquiment” o “fortuna”. L’any 9 va ser l’any de l’homonímia inevitable atotes les felicitacions de bon any nou. El 2010, en canvi, va basar la sevasingularitat en l’aritmètica: era el primer any, des de 1809, en el qual lesdues primeres xifres (20) doblaven el valor de les dues últimes (10). Elsegüent tampoc no el veurem, perquè no serà fins l’any 2211. L’any 11 que arahem deixat enrere ha estat el del gran sorteig de l’ONCE, celebrat el 11/11/11.Preguntats sobre la possibilitat de repetir-lo el 12/12/12 els responsables del’ONCE han explicat que la legislació espanyola no permet fer cap sorteigextraordinari el desembre per blindar la rifa de Nadal. Per més inri, semblaque la profecia maia que pronosticava la fi del món pel 21/12 del 2012 conteniaun error de càlcul. No era el 21/12 sinó el 2/1/12. Avui. Ah, i no era la fidel món, sinó la fi d’aquesta mena d’especulacions aritmètiques. Prou! Peralguna cosa el 2012 és any de traspàs.

Màrius Serra. La Vanguardia, dilluns 2 de gener de 2011

Lamparetes?

2012-01-05T16:01:00.001+01:00

Lamparetes és el títol del darrer disc dels Antònia Font, undels millors de l’any. Els Oliver, Debon, Roca i Manresa sempre s’han mostratàvids d’aplicar tota mena de mutacions als mots que canten, i d’aquí que ara esdespengin amb un extraordinari “me sobren paraules” en plena època dedesverbalització. La seva tria paraulera defuig l’ortodòncia verbal. Leslletres inclouen un tou de neologismes, manlleus, anglicismes, castellanismes ibarbarismes diversos com Il·les Baleares. Una opció conscient que els fontiansmasteguen amb sorprenent genuïtat, malgrat les constants transgressions,començant pel títol. L’any 1998 vaig topar amb una lampareta. Vaig publicar a Proa el llibre de contes Lavida normal. El primer,“Transcripció”, reprodueix la transcripció d’un somni estroncat traumàticament.La lampareta que tenia a la tauleta de nit es va afluixar i em va caure al cap.Naturalment, aquella lampareta té molt de protagonisme al text, fins al puntque la vaig portar a la Central el dia de la presentació del llibre. Doncs bé,en repassar les proves vaig veure que el corrector hi havia posat lampadeta. Abans que no agafés un cobriment de cor vaigesmenar l’esmena i al final va sortir llumet. Llumets? No! Lamparetes!

Màrius Serra. El Punt Avui. Suplement Cultura. Dijous, 29 de desembre de 2011

L'equip de l'any (bis)

2012-01-05T16:00:00.000+01:00

El Futbol Club Barcelona és un referent internacional en tots els aspectes. Pel futbol que practica, per l'estructura de club que té i per la projecció que comparteix amb la ciutat de Barcelona. Ningú no sap quant durarà, però ara per ara els culers vivim una època estel·lar i de tant en tant ens pessiguem dissimuladament per certificar que no és un somni sinó una realitat d'ensomni. Cap equip no havia mantingut un idil·li tan intens amb el número 1, tot vencent i convencent alhora. Aquests dies, en els preceptius resums de l'any el joc del Barça torna a monopolitzar els elogis, Messi és considerat el millor esportista global i les xifres de l'equip de Guardiola són inqüestionables. La prova és que a Madrid no gosen ni anomenar-lo. La merengada abduïda pel verb obsedit de Mourinho -la mouringada, podríem dir-ne- ha transformat el Barça en tabú, l'innominable, l'Ablanatanalba, “el otro equipo”... En penso gaudir amb la intensitat que mereix mentre prego als déus de l'atzar que l'equip blanc no s'aparti de la línia que segueix durant molt de temps. Sí senyor, llarga vida a la mouringada!

Dit això, en aquesta recta final de 2011 cal fer l'esforç de fixar la mirada en altres realitats esportives. Perquè hi ha vida més enllà del FCB. Hi ha feina ben feta, talent i resultats esplèndids en moltes altres disciplines. Allunyem-nos, doncs, de la B omnipresent de Barcelona. Allunyem-nos, també, de la F omnipotent del futbol. Mantinguem, només, la C de club i canviem FCB per CNS. En la 15ª Festa de l'Esport Català que va organitzar l'UFEC la setmana passada molts premiats van quedar a l'ombra d'aquest Barça imperial que tanta felicitat subministra. Un d'ells és l'equip femení de waterpolo del Club Natació Sabadell, que va obtenir el guardó al Millor Equip Femení del 2011. La capitana Olga Doménech i l'entrenador Nani Guiu surten somrients a la foto al costat de celebritats com Víctor Valdés, Andrea Fuentes, Kilian Jornet o Maverick Viñales. Durant la temporada 2010-2011 les waterpolistes del CN Sabadell van guanyar els 5 títols que van disputar: la Copa Catalunya, la Lliga espanyola, la Copa de la Reina, la Supercopa d'Espanya i la Champions, una Copa d'Europa conquerida per primera vegada a la piscina de Can Llong de Sabadell després d'imposar-se en una emocionant Final Four culminada 13-8 davant l'Orizzonte de Catania. Les noies d'or, que és com ja se les coneix, entrenen matí i tarda malgrat la difícil professionalització de l'esport femení en general i del waterpolo en particular. El seu entrenador, Nani Guiu, té un discurs tan sòlid com el de Guardiola i sovint explica, amb la boca petita, que ha de suplir amb entrenaments el nul profit que extreuen de molts partits oficials, atès que la Divisió d'Honor espanyola té un nivell molt baix i es donen marcadors com ara 37-2, 17-1, 33-5 o 28-2 (resultats reals del Sabadell l'última temporada). Guiu no es queixa, potser perquè és culer, però n'hi ha per llogar-hi cadires. L'esforç, la preparació i el quefer de les seves jugadores resisteix una comparació directa amb els futbolistes del Barça. En canvi, la diferència d'expectatives és tan abismal que fa feredat. Tots els esports malden per cridar l'atenció en un món molt jeràrquic i un esport femení encara ho té més difícil. L'afició, l'atenció mediàtica i els espònsors formen un peix que es mossega la cua, de manera que resulta molt difícil canviar-ne la dinàmica.

Això sí, els asseguro que abans me n'aniria de revetlla de Cap d'Any amb les noies d'or de Nani Guiu que no pas amb els nois d'or de Pep Guardiola.

Màrius Serra. La Vanguardia, dijous 29 de desembre de 2011

Nostàlgia del lot

2012-01-05T15:58:00.000+01:00

El lot nadalenc és una espècie en perill d'extinció. De resultes de la seva minva, cada cop més consolidada, aquest Nadal els nostres fetges patiran, i no pas d'abstinència sinó més aviat de nostàlgia líquida. La contenció general que afecta alhora les nostres butxaques i les nostres psiques té un curiós efecte col·lateral per culpa de la manca de lots nadalencs. Val a dir que aquest no és un problema tan airejat com les retallades sanitàries, la pujada de la T10, l'endarreriment del 80% de la paga nadalenca del funcionariat al dia dels Sants Innocents o la nova modalitat de retencions d'IRPF avant le paiement. L'extinció dels lots nadalencs és un problema ocult, de digestió lenta, però un problema que tard o d'hora acabarà fent un pet com un aglà. Tots els altres afers abans esmentats surten cada dia a les columnes d'opinió dels diaris, donen tema a les tertúlies radiofòniques i han transformat les sobretaules d'aquest Nadal en tertúlies econòmiques especialitzades en les diverses pronúncies del cognom Mas, la més polèmica de les quals fa Mas-Colell. No cal ni ser funcionari per adonar-se que ara per ara dir-se Mas és més aviat negatiu. Pensin que fins i tot el poca-vergonya del doctor francès que va crear les pròtesis mamàries PIP, ja conegudes com les tetes de la mort, es diu Mas: Jean-Claude Mas. En canvi, de l'extinció dels lots nadalencs ningú no n'ha dit ni gall ni gallina.

Doncs bé, trobo que és un element cabdal per comprendre el nou aspecte de moltes de les nostres sobretaules. La manca de circulació dels beuratges alcohòlics que solen poblar les festes ha fet que molts amfitrions tirin mà del fons d'armari (del moble-bar), a la recerca d'aquelles ampolles amb licors estranys que van arribar a casa en algun lot nadalenc de l'època gloriosa. He fet una petita enquesta i estic en condicions d'assegurar que aquestes festes han reaparegut ampolles que esperaven el seu torn des dels anys setanta del segle passat, just abans de la crisi del petroli. Ampolles que van sobreviure, pel seu aspecte intimidatori, les crisis posteriors, que potser van estar a punt de ser consumides en algun moment dels anys noranta, però que havien arribat en plenitud (o gairebé) fins a aquest moment. Però avui, a les beceroles d'aquesta segona dècada del segle XXI, surten de l'armari per calmar la set de tantes goles angoixades. Heroiques ampolles de Chartreuse, verd i groc, de Calisay (ai, ai, ai), dosis massives d'Aromes de Montserrat, ampolles de Melody, Fernet Branca, Anís del Mono, Pelinkovac o Becherovka, receptacles dissemblants de Slivovitz, Limoncello, Pacharán, Licor 43, Kalhua o Malibú... Per no parlar de les pirates, com la crema de whisky Baylas, imitació burda de Baileys, o fins i tot licors d'acudit, com el mític Cualquier Cosa, de 28 graus, etiquetat a Badalona per Bodegas y destilerías Agustín Bofill...

Tots aquests beuratges, i d'altres igual d'empastifats que molts lectors teniu ara mateix al cap (o al sistema circulatori) han retornat a les nostres sobretaules aquest Nadal 2011 després de molts anys d'absència, en un exercici de nostàlgia líquida de conseqüències imprevisibles. Perquè els soferts comensals no hem deixat de beure. Ans al contrari. Ja sabem que l'alcohol no només és trampolí sinó també refugi i, esclar, totes les previsions econòmiques conviden a buscar refugis. El problema és que aquestes barreges líquides provoquen mals de ventre i unes ventositats que empudeguen l'ambient. Però el problema major és que després d'aquestes ampolles estrafolàries ja no en queden d'altres. I el pet, llavors, pot ser colossal.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 27 de desembre de 2011

Quanta raó, el cardenal Rouco

2012-01-04T19:48:00.000+01:00

Arran del cas Urdangarín, hem assistit a una acusació molt greu en contra d’ell per part del seu sogre, el rei Joan Carles. Per boca de Rafael Spottorno, cap de la Casa del Rei, sabem que el gendre ha tingut conductes poc exemplars. Dit així, algú podria interpretar que Urdangarín sortia algunes nits disfressat de dona, maquillat i amb perruca, i portava una doble vida. Però una acusació com aquesta provinent de la Casa del Rei vol dir, clar i castellà, que Urdangarín ha comès uns quants delictes. Sembla que econòmics i no de sang.

Com va apuntar Joan B. Culla a El matí de Catalunya Ràdio, ¿quina mena de sogre és aquest que no protegeix la filla i el gendre amb totes les armes de què disposa (encara que en el seu cas esmentar les armes és delicat)? No hauria pogut callar i mirar cap a la Sierra del Guadarrama? Entre sogres i gendres, la roba bruta es renta a casa.

Quin avi és aquest que contribueix que els seus néts (els petits Juan, Pablo, Miguel i Irene) algun dia hagin de visitar son pare en un locutori carcerari? Quin pare permet que la seva filla tard o d’hora hagi de recórrer a un vis-a-vis per fer ús del matrimoni? Quina cara faran tots plegats el 6 de gener, quan els néts vagin a la Zarzuela a recollir els regals deixats per Ses Majestats d’Orient (ells haurien subornat el jutge amb or, encens i mirra)? Així no hi ha manera de celebrar la Pasqua Militar. Si ja no pots confiar en els teus –que no et delataran, que et protegiran-, en qui has de confiar?

Quanta raó té el cardenal Rouco quan ens alerta de la pèrdua dels valors familiars. Ni els Borja s’haurien comportat així. Jo havia posat els ulls en la infanta Elena, ara que està per merèixer, però m’he refredat per por del meu futur sogre. Tinc unes quantes multes de trànsit sense pagar i em sabria greu que la Casa del Rei fes una roda de premsa per denunciar-me.

Enric Gomà, Ara, dimecres 4 de gener del 2012.

Il·lusions d’un mico, un lladre i un poble

2012-01-02T10:45:00.001+01:00

A hores d’ara ja ho sap tothom: l’últim personatge famós que s’ha mort l’any 2011 ha sigut la mona Chita, el ximpanzé que acompanyava Tarzan. En pocs dies van morir l’escriptor txec Václav Havel, el dictador nord-coreà Kim Jong-Il i després la mona Chita, i de sobte era com si la Mort ens expliqués la teoria de l’evolució, pas a pas, però fent marxa enrere. Les necrològiques de la Chita publicades als mitjans reconstruïen la seva vida de cine. En un article fins i tot hi apareixia una foto recent de l’animal, molt vellet, amb la barba canosa i els ulls humits, i tot plegat era una mica trist. Hi ha, a més, un detall que fa pensar: qui s’ha mort no és la Chita de pel·lícula, el personatge, sinó un dels últims micos que en va interpretar el paper. Perquè ens entenguem: és com si el dia que ens deixi Sean Connery, la notícia fos que s’ha mort James Bond.

Aquesta mena de confusions s’esdevenen perquè durant les festes de Nadal estem tous i som propensos al mite, especialment als mites de la nostra infantesa. Són dies en què tot es confabula per demostrar que viure és molt bonic, com en aquella pel·lícula de James Stewart que fan cada any, i n’hi ha molts que prefereixen el confort d’una mentida simpàtica. És una altra manera de seguir creient en els tres Reis d’Orient. El que no comptem és que sovint de la bondat a la tonteria només hi va un pas, un i prou.

L’actualitat ens ofereix cada dia algun exemple d’aquesta frontera tan prima, en què la realitat es confon amb la il·lusió. És el cas del lladre de l’Escala que, dies enrere, es va presentar davant els Mossos d’Esquadra com a culpable de set robatoris. Segons fonts policials, el delinqüent va explicar que es lliurava perquè a la presó menjaria calent, dormiria tou i «estaria més ben cuidat». ¿És un espavilat, el lladre, o un beneit? L’hi hauríem de preguntar d’aquí una temporada.

En la mateixa línia de preferir la condemna, hi ha la reacció del poble de Villar de Cañas, a la província de Conca. Divendres, quan el govern va comunicar-los que a partir d’ara serien el magatzem de residus radioactius d’Espanya, la majoria de veïns van sortir al carrer a celebrar-ho com si els hagués tocat la loteria. Santa innocència. Algú els ha fet creure que ara sortiran al mapamundi perquè tenen un cementiri nuclear. De moment, però, on sortiran és a la revista Der Spiegel , que descriu la seva alegria incomprensible amb aquella estupefacció tan alemanya de qui fa anys i anys que creu en l’ecologia.

Jordi Puntí, El Periódico, 2 de gener del 2012.

Llistes, oblits

2011-12-31T13:48:00.000+01:00

Aquests dies he pensat mésd’un cop en Georges Perec. A ell, que li agradaven tant les llistes, el segleXXI li hauria semblat un paradís, sobretot en aquesta època de l’any. D’ençà del’aparició d’internet, les llistes dels millors de l’any han proliferat demanera obsessiva. Els webs de difusió cultural i les xarxes socials les hanconvertit en una proposta de debat que obeeix sobretot a dues necessitats: vanbé per ordenar i simplificar l’excés d’informació, i funcionen com a declaracióde principis, especialment si són llistes personals.

Aquesta setmana també heestat pendent de les llistes que ha publicat El Periódico. Són la mena de jocs que m’agraden perquè sempre emdescobreixen alguna cosa que m’havia passat per alt. Les retallo i les guardod’un any per l’altre. He de confessar, tanmateix, que també m’agraden per una altraraó més particular: em fan sentir el privilegi de no haver d’estar a l’últimaen tot. Repasso els millors de l’any en cada art i penso en el que encara no hellegit, no he escoltat o no he vist d’anys anteriors.

Per tot plegat, ara no em pucestar de triar unes quantes coses que recordaré d’aquest any. El 2011 seràl’any en què vaig empassar-me les quatre temporades de la sèrie Breaking Bad: quina emoció creixent!Serà també l’any en què vaig escoltar per primer cop cançons de Destroyer, PonyBravo o Mariana Aydar, entre d’altres, i vaig recuperar Lloyd Cole. L’any enquè vaig riure amb El hombre de al lado,la pel·lícula dels argentins Cohn i Duprat, i amb el documental Public speaking, de Martin Scorsese,sobre l’opinadora Fran Lebowitz. Serà l’any en què Jonathan Franzen va publicarun gran article sobre Robinson Crusoe i David Foster Wallace. L’any en què vaigllegir una altra gran novel·la de Per Petterson (Cap a Sibèria) i van captivar-me els dietaris de Susan Sontag i MaxFrisch. L’any en què va morir el meu amic Félix Romeo i, per fer-lo viure denou, vaig rellegir els seus llibres: Discothèque,per exemple, que de sobte era una novel·la tan estranya com el mateix any de 2011.

Jordi Puntí, El Periódico, 31 de desembre del 2011.

Jo, Xita

2011-12-30T15:43:00.003+01:00

La mort recent de lamona Xita —o, més ben dit, d’un dels ximpanzès que havia fet el paper de Xita—m’ha fet pensar en un article de fa tres anys, sobre la seva autobiografia. Vetaquí.

El mercat de la no-ficció ha crescuten l’última dècada d’una manera increïble. Molt sovint es tracta de llibres de temporada,d’escassa qualitat, que aprofiten un fenomen televisiu o social. Però al mateixtemps neixen algunes idees brillants. El mercat anglosaxó, amb tots els seus excessos,és el que més es presta als experiments. Lasetmana passada, a Londres, vaig visitar la London Review Bookshop, unallibreria poc donada a les modes editorials. A la taula denovetats de no-ficció, em vaig fixar en una coberta curiosa: una foto d’unximpanzé amb la boca oberta, es podria dir que somrient. Asobre, el títol: Me Cheetah. An Autobiography. Vaig buscar el nom de l’autori lògicament no el vaig trobar. Vaig mirar els crèdits, però tampoc em vanajudar: al costat de la Cdel copyright, un sol nom: Cheetah. Si era unaautobiografia, em vaig dir, l’autor ha de ser per descomptat Xita –lacèlebre Xita de Tarzan–. Ple de curiositat, em vaig asseure enuna butaca a llegir.

Les solapes del llibre em van donarmés informació. Johnny Weismuller, l’actor que representava Tarzandels micos, va morir el 1984. Maureen O’Sullivan, o Jane, va morir el 1998. Peròresulta que el ximpanzé Xita continuaviu. Té 77 anys iestà retirat a Califòrnia. Vet aquí unaidea meravellosa. Escrites en primera persona, la mona Xitaexplica les seves memòries del Hollywood daurat dels anys 40. La cita queencapçala el llibre ens dóna el to. Són unes paraules de Marlene Dietrich: «Una estrella de cine no és exactament un ésser humà». L’estil de Xita és el d’aquells actors fanfarrons que s’ho han begut tot,divinitzats per la immortalitat del cine i que es refereixen als amics pelnom: Dick, Dean,Johnny, Lupe. També és el testimoni dels excessos inhumans (el capítol 8, per exemple,apareix suprimit per «raons legals») i una mica tristos de l’actor de segonafila, i funciona perquè Xita sap ser irònica ambella mateixa.

La idea de donar la paraula a unanimal no és nova. En el món dels primats, Toni Sala va donar veu a Floquet de Neual seu Goril·laBlanc, i ara mateix recordo duesnovel·les amb gossos que parlaven: Timbuctú, de Paul Auster, i Una vida degos, de Peter Mayle. El que és realment nou, i divertit, és que lesmemòries de Xita es reconeguin com a obra de no-ficció.

Jordi Puntí, El Periódico, 28 d’octubre del 2008.

El paper de la primera dama

2011-12-28T11:06:00.002+01:00

Importada dels Estats Units, com tants altres prodigis i meravelles (el raspall de dents, el hula-hoop, l’evasió fiscal a les illes Caiman), la figura de la primera dama s’ha imposat amb tots els honors. L’esposa del president de la Generalitat s’ha fet un lloc principal en els nostres cors i les ràdios, com ahir El món a RAC1, periòdicament ens acosten a la vida quotidiana del president a través del seu mig cítric. Ara sabem que durant el dia gairebé no es veuen perquè tenen moltes activitats (ella s’ha il·lusionat a fer moltes coses) però que a la nit intenten dur una vida familiar normal (suposo que sopar amb safates davant del televisor i tacar la tapisseria –entenent aquests dues activitats com a simultànies i complementàries, per separat prenen un altre caire-).

En aquest món polític emotiu i sentimental en què vivim, la primera dama (sigui la que sigui) ens aporta aquelles dosis entranyables de vida domèstica, intimitat i caliu, imprescindibles per copsar el cantó humà del president –l’inhumà ja el coneixem per altres conductes-. Molts enyorem les mítiques entrevistes de la malaguanyada (en el sentit de difunta) Odette Pinto a Marta Ferrusola dels anys 90. Abans, Pinto anunciava als oients que els visitaria “la Senyora” (pronunciat en un to a mig camí de l’anunci de l’aparició imminent de la Mare de Déu del Roser i una notícia del No-Do sobre el Pazo de Meirás –sàpiguen els més joves que és una finca gallega-).

Com que es tracta d’una figura de gran utilitat i encert, és inexcusable l’oblit (sexista, i aquí la sang se’m revolta) dels primers cavallers (improviso el terme), com ara el marit il·lustre de la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, al qual inexplicablement no conviden mai a cap ràdio. Només ell ens pot revelar com es troba la seva senyora i si a la nit intenten portar una vida familiar normal o què.

Enric Gomà, Ara, dimecres 28 de desembre del 2011.

Els somnis dels altres

2011-12-27T12:30:00.001+01:00

El divan de Freud

Entre els recursos literaris de què disposa un narrador, n’hi ha un que sovinteja i tanmateix, al meu entendre, sol comportar més problemes que avantatges. Em refereixo a les descripcions de somnis. Precisament pel seu caràcter eteri i poc subjecte a la versemblança, que fa de pont entre la realitat i l’inconscient, molts novel·listes confien en la narració d’un somni per fixar el temperament d’un personatge, per despertar-li dubtes morals o fins i tot per fer avançar l’acció que després el condicionarà. En la tradició clàssica, els somnis eren oracles que determinaven la voluntat del protagonista: Enees somia que Hèctor li aconsella que fugi de Troia. Segles després, aquest recurs fructifica en una línia que esborra les fronteres entre somni i realitat per explorar els límits de la percepció; Nerval va començar Aurélia (subtitulada “el somni de la vida”) amb aquesta frase: “El somni és una segona vida”.

Els lectors de Nabokov saben que Sigmund Freud és una de les seves bèsties negres. En més d’un pròleg s’hi refereix com al “bruixot de Viena” i al llibre de records Parla, memòria es burla de la seva fama tot referint-s’hi com a “Sigismond Lejoyeux, un aeronauta local” que infla “un enorme globus de color crema”. Segons explica el seu biògraf, Brian Boyd, Nabokov no tenia cap aversió per la psicologia, però no li agradaven les teories de Freud perquè les veia com un intent de reduir la individualitat a una llista de fórmules. Boyd ho explica així: “[Nabokov] creu en les circumstàncies imprevisibles per les quals existim, que no es poden deduir de cap generalització i, malgrat tot, s’ajusten a l’harmonia misteriosa i singular de cada ésser”. A primera vista, un somni forma part d’aquestes circumstàncies imprevisibles de cadascú, però les associacions inevitables que provoca després, quan esdevé narració (al servei de la psicoanàlisi), tendeixen a reduir l’horitzó, a provocar associacions fàcils, i donen la raó a Nabokov, com a mínim en el territori de la literatura.

La inclusió d’un somni en un relat mai no hauria de ser innocent, ni gratuïta. En la narrativa realista, però, el somni no és una segona vida, tal com volia Nerval, sinó que es descriu com un simulacre d’existència dins de la primera vida, una porta que vol obrir-se al no-res, i a més seguint les convencions del realisme. El problema és que gairebé mai ho aconsegueix: el somni narrat sovint resulta massa versemblant, massa estranyament lògic dins el context de la narració o, encara pitjor, massa premonitori. Vegem-ne un exemple: Quinn, el protagonista de La ciutat de vidre, de Paul Auster, busca un assassí i es perd en un laberint de senyals que, creu, la ciutat li va posant al davant. Com més detalls analitza, més perdut es troba, i la narració dels fets tradueix molt bé aquesta confusió mental. Així i tot, el narrador decideix que ha d’acabar un capítol amb aquestes paraules que no aporten res: “En el somni que va tenir —i que després oblidaria— es trobava a l’abocador del poble de la seva infància, furgant enmig d’una muntanya d’escombraries” (el parèntesi “després oblidaria”, a més, reforça absurdament la gratuïtat del somni).

Encara que no ens ho sembli, a la vida real la descripció amb paraules d’un somni ja és un reflex pàl·lid del somni de debò. Provem de capturar-lo abans no s’esvaeixi i connectem escenes per buscar-hi un sentit que s’entengui. En literatura, els somnis haurien de tenir un component més atzarós. El narrador podria deixar un espai en blanc en el text, per exemple, i que cadascú s’hi imaginés un somni propi —sorgit tal vegada de la lectura mateixa—, i sense que calgués verbalitzar-lo.

“Explica un somni i perdràs un lector”, va escriure Henry James. Potser el principal problema és que en el fons no volem conèixer els somnis dels altres, ni tan sols a la vida real. Els somnis vénen d’un lloc desconegut, inassolible per als altres, i transporten codis indesxifrables. Potser són una càrrega, els somnis dels altres, i no ens correspon perquè ens resulta impenetrable. Així és com ho explicava l’escriptora Joan Didion en una entrevista a The Paris Review: “Sovint volem explicar als altres el nostre somni, el nostre malson. Doncs bé, ningú vol escoltar els somnis dels altres, ja siguin bons o dolents: ningú vol anar pel món amb allò. L’escriptor sempre està entabanant el lector perquè escolti el seu somni”.

Jordi Puntí, L’Avenç, desembre del 2011.

Glissando?

2011-12-24T13:35:00.000+01:00

Glissando és un grup musical barceloní que ha anat fent via amb propostes de gran qualitat interpretades per la veu vellutada de Laia Vaqué. Ara celebra els seus deu anys d’activitat amb un disc magnífic de versions que es diu “Ermites, cançons i com somiar en meteorits roses”. Jo els vaig descobrir amb “Surplus”, un disc del 2003 que contenia perles dalinianes com ara “Colet a Nova Caledònia”. En llenguatge musical glissando, normalment en el plural italià glissandi, designa un desplaçament de to. O bé continu, en el pas d’una nota a una altra, com en aquelles steel guitars de so hawaiià, bé en un desplaçament accelerat que forma una escala cromàtica, de mig to en mig to. Els instruments de corda sense trasts, com el violí o el contrabaix, són els més adequats per a la pràctica dels glissandi, però les guitarres elèctriques permeten fer-ne tot estirant les cordes en plena execució. També alguns instruments de vent sense vàlvules el permeten. Mon avi tocava el trombó de vares en una jazz band vilanovina que es deia els Lucky Boys. En conservo unes quantes fotos en sèpia en les quals s’intueix el fascinant moviment del trombonista. Però fins que no vaig descobrir els Glissando no vaig saber que mon avi feia glissandi.

Màrius Serra. El Punt-Avui. Suplement Cultura. Dijous, 22 de desembre de 2011

Cobrir-se de glòria

2011-12-24T13:34:00.000+01:00

Cada cop que intento explicar la naturalesa mutant del llenguatge em venen al cap un munt d'exemples tecnològics. Resulta senzill comprovar el canvi semàntic sofert per paraules com ara mòbil, servidor o single. Abans un mòbil era l'andròmina musical que entreté els nadons al bressol (o la motivació per delinquir o fins i tot una obra d'art com les de Calder). Avui és una d'aquestes navalles suïsses que duem a la butxaca per tenir, alhora, telèfon, càmera fotogràfica, filmadora, gravadora, màquina d'escriure, brúixola, altímetre i tantes altres coses innominades. Ni smartphone ni punyetes. En diem mòbil. El terme servidor, tan proper a la servilitat, encara ha quedat més desbordat per la terminologia empresarial. I d'aquell clixé isoacrònim SSS (su seguro servidor), tan popular al costat del SEUO (salvo error u omisión</CF>) hem passat a demanar un servidor segur per no quedar-nos sense correu electrònic. El cas del single és oposat. Tot i que encara s'editen discos en vinil, el concepte del disc senzill (per oposició al Long Play de llarga durada, els mítics elapés) ha deixat pas a l'ús del terme anglès single per designar els solters. Això sí, amb un cert poder adquisitiu, que si no són concos i no hi ha déu que els vulgui. La llista de mutacions semàntiques provocades pels canvis tecnològics seria interminable: ratolins, finestres, icones, acrònims mutants com PC... I no només són paraules aïllades. També hi ha un munt d'expressions que circulen foraviades pels pedregars de les novetats. La nostra parla va plena d'anacronismes tan deliciosos com pagar per la baixada de bandera (quan els taxímetres ja només porten botons), estirar de la cadena (quan la majoria de vàters tenen palanca o botonet) o sentir que la fatiga ens fon els ploms (mentre que a casa només ens salta el diferencial). La tecnologia, però, no és l'únic accelerador de partícules semàntiques. Tots els altres àmbits del llenguatge estan subjectes a aquesta deriva dels sentits.

Fins i tot els més impensats. Aquests dies hem escoltat pertot les blanques veus dels escolans de Montserrat acompanyant Josep Capdevila (és a dir, Sergio Dalma) en el tema central de la Marató de TV3: “Em dónes força”. Doncs bé, en un àmbit aparentment tan immutable com el montserratí el llenguatge verbal no deté la seva deriva, ni que sigui a la velocitat d'una llengua de glacera. Fa unes setmanes, arran de la visita del programa “Divendres” a Montserrat, el pare Bernabé Dalmau em va explicar el cas de la tercera lectura de la Vetlla Pasqual, relativa a l'episodi de la separació de les aigües. Fins fa pocs anys el preceptiu càntic de Moisès (Èxode, 15) feia “Cantem al Senyor, que s'ha cobert de glòria...” I, esclar, l'ús irònic de l'expressió cobrir-se de glòria n'ha decantat tant el sentit que ja és clarament negativa. Per entendre'ns, si ara algú diu que Mourinho s'ha cobert de glòria no vol dir pas que hagi guanyat cap títol, sinó que ha quedat ben retratat. Per això, amb bon criteri, els biblistes que vetllen pel sentit de les paraules de les Escriptures han canviat la versió catalana i ara el cant comença així: “Canto al Senyor, per la seva gran victòria...” la qual cosa ja allunya totalment el vers dels dominis de l'entrenador portuguès que abans esmentava, a tall d'exemple innocent. El pare Dalmau també recordava el sentit adherit que prenia en ple franquisme un fragment del Cant d'Isaïes. Concretament quan Josep d'Arimatea compra el llençol per embolicar el cos de Jesús. Els monjos de Montserrat cantaven el text amb veu ferma: “Per damunt de les nacions, el Senyor alçarà una senyera...”

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 22 de desembre de 2011

L'assassí era l'escriptor

2011-12-24T13:32:00.000+01:00

De prejudicis tots n'anem plens, entre altres coses perquè tenim opinions sobre coses que coneixem parcialment. L'única manera de combatre les malvestats del fanatisme és posar en qüestió les nostres opinions més consolidades, encara que després de sotmetre-les a revisió tantes vegades com calgui acabem refermant-nos en la seva defensa. Els prejudicis individuals poden tenir moltes causes i una de les més flagrants és la generalització de fets particulars. Això és el que succeeix cada cop que analitzem un crim, per exemple, per mirar d'escatir si és el símptoma d'alguna malaltia social que pot afectar-nos a tots. Les conclusions a les quals arribem tenen molts números per transformar-se en les llavors de saludables prejudicis futurs. Passar del particular al general és inevitable. Tots generalitzem perquè ens ajuda a pensar el món com un tot. Els casos particulars ens provoquen un cert vertigen i per això busquem la manera de combatre'l amb generalitzacions que actuin d'ibuprofens i paracetamols. Centrem-nos en l'assassinat de Mor Diop i Samb Modou, que són els noms dels dos venedors ambulants senegalesos morts a trets fa una setmana a Florència. És un d'aquells casos, cada cop més comuns a Europa, que abans només vèiem reflectits als telefilms nord-americans. En poc temps, països com Noruega, Bèlgica o ara Itàlia han viscut massacres similars. En aquest cas l'assassí es va suïcidar en un aparcament subterrani després de matar dues persones i ferir-ne tres més. Es deia Gianluca Casseri i era un escriptor d'idees ultradretanes que havia publicat quatre obres: una novel·la, dos assajos i un llibre de no ficció. Els seus escrits permeten reconstruir-ne la ideologia amb un cert rigor. En llegeixo ressenyes en alguns blogs. Sul problema d'una Tradizione Europea (2010) és, potser, el més clar: un assaig breu sobre les arrels d'Europa en línia amb les idees del pensador feixista Julius Evola. Casseri ens vol fills del paganisme indoeuropeu, lluny del binomi que conformen el Cristianisme i la Il·lustració. L'altre assaig Dracula, il guerriero di Wotan (2000) explora el mite nòrdic a partir de lectures d'Eliade o Jung; la novel·la La chiave del caos (2010) transcorre en dos escenaris: la Viena de la Segona Guerra Mundial i la Praga del segle XVI; finalment, I protocolli del savio di Alessandria (2011) pretén rebatre la versió que Umberto Eco defensa sobre els protocols dels savis ancians de Sió a la seva novel·la Il Cimitero di Praga (2010). Queda clar que aquest és un cas atípic en el qual els investigadors disposaran d'un context amplíssim per establir el mòbil i el perfil psicològic de l'assassí. Pàgines i pàgines escrites per les mateixes mans que dispararen.

Què el va empènyer a cometre els crims? A Itàlia el debat enfronta els que ho consideren el cas aïllat d'un boig i els que l'anomenen el Breivik italià, en al·lusió a l'ultradretà noruec que va matar 77 persones el passat juliol. Els mitjans berlusconians trien l'opció A, sempre menys compromesa. Els d'esquerres parlen d'un clima general de xenofòbia i es decanten per l'opció B. Casseri militava al centre cultural ultradretà Casa Pound, dedicat al poeta Ezra Pound. Són tots els ultres assassins en potència? La història del segle XX ens demostra que els defensors de les idees feixistes de Julius Evola sempre es reserven el dret d'admissió al seu relat i no respecten la vida dels éssers diferents als quals bandegen. I el mateix passa amb els ultres d’esquerra, tal com han demostrat els estalinistes. Lamentablement, ni l'estudi ni la lectura ni la cultura no garanteixen la immunitat al fanatisme.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 20 de desembre de 2011

Volta al món i torna-hi

2011-12-24T13:29:00.000+01:00

Aquest vespre es presenta un llibre sobre el centenari de la Volta ciclista a Catalunya. L'acte se celebra al Saló de Plens del Consell Municipal de Sants-Montjuïc, atesa la vinculació de la Unió Esportiva Sants a la Volta. El llibre duu un títol inequívoc Volta a Catalunya 1911-2011. Un segle d'esport i país (Cossetània) i l'autor és l'escriptor Rafael Vallbona, algú que no només vibra amb el ciclisme des del sofà sinó que el practica. En aquests últims anys, Vallbona s'ha dedicat a pedalar i fer-ne crònica, alhora que escrivia sobre les rutes més mítiques del Tour de França (De Donostia a Portbou, 2002) o del Giro d'Itàlia (Volta a les Dolomites i als Alps italians, 2007). Ara es concentra en una de les curses més antigues del món, només superada aquí per la Volta a Tarragona (1908). El Tour és de 1903, el Giro de 1909 i la primera Vuelta a España no es va celebrar fins a 1935. Per això el centenari de la Volta és un bon moment per mirar enrere i endavant, tal com fan els ciclistes cada cop que van escapats. El futur del ciclisme està enterbolit pel dopatge, però la seva èpica continua intacta i la seva plasticitat audiovisual l'ha projectat com un dels grans espectacles. El Tour n'és el cim i el repte actual és demostrar que hi ha vida més enllà del Tour. El món del ciclisme és modest i sacrificat. Les curses d'un dia mantenen un lligam amb les tradicions festives i les de tres setmanes han teixit un gènere que crida l'atenció dels espectadors. En l'entremig, les curses d'una setmana, com la Volta, malden per trobar el seu lloc. Poc o molt, tothom ha après a llegir relats que entrellacen esprints col·lectius i grans duels individuals contra el rellotge, l'alta muntanya i els repetjons, els escapats i els que van a roda, les desinflades històriques, els atacs inesperats, les caigudes i els grupets de consol que s'autoajuden per no arribar fora de control.

El ciclisme, gràcies a l'escriptura d'autors tot terreny com Vallbona o el periodista Xavier G. Luque, de narradors com Javier García Sánchez (autor de la celebrada novel·la El Alpe d'Huez) o l'oralitat de comentaristes tan ben informats com el periodista Carlos De Andrés o l'exciclista Perico Delgado, ha generat un llenguatge prou ric per relatar el munt de detalls que conflueixen en una cursa ciclista i la transformen en un esdeveniment capaç d'integrar apassionants accions esportives en un paisatge sovint poc conegut. El futur de les voltes ciclistes passa per les carreteres secundàries, les rutes menys conegudes i els indrets menys massificats. La famosa serp multicolor és un format ideal per posar el focus en la diversitat, tot evitant les vies ràpides, les rotondes horripilants i les grans superfícies que tendeixen a igualar-ho tot. Durant la República, mon pare va córrer la Volta a Catalunya dues vegades, sempre com a gregari del gran Marià Cañardo. Si no em va engalipar, un cop fins i tot va aconseguir acabar-la. De petit la seguíem junts amb passió, però els nostres favorits (en absència d'Eddy Merckx sempre anàvem amb l'equip Kas) mai no guanyaven. Recordo amb especial frustració la victòria de l'italià Franco Bitossi sobre Paco Galdós. L'any següent va guanyar Luis Ocaña, però nosaltres anàvem amb Txomin Perurena. Era l'època de noms com Gimondi, Thévenet, Zoetemelk o Roger de Vlaeminck. Al final, quan jo tenia deu anys, Perurena va aconseguir guanyar i vam anar-lo a veure. Mon pare em va enfundar un maillot groc del Kas i, després de molta espera, el gran Txomin Perurena em va firmar un autògraf al pit. Potser és l'única vegada que he pogut experimentar el que sent una groupie.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 19 de desembre de 2011

El nostre deure i la nostra salvació

2011-12-21T16:32:00.000+01:00

Que agradable travessar els parcs caminant només pel plaer d’amonestar els nens que hi juguen. Renyar-los perquè juguen a pilota o perquè no hi juguen, perquè fan xivarri o guarden silenci, perquè diuen paraulotes o fan servir eufemismes antiquats (aquell nen de vuit anys que exclama “Refumets! Fa un fred del caraina!”). Llegir la cartilla a algú és molt reconfortant i arribes a casa de més bon humor, més descansat. Si l’has escridassat, encara millor. Arribar a les mans està reservat només a uns quants afortunats.

Com l’altre dia Miquel Àngel Fraile, secretari general de la Confederació del Comerç, que ens va cantar les quaranta a l’informatiu El primer cafè de Ràdio Estel: “Hi ha un 82 % de ciutadans catalans que no han perdut la seva capacitat de compra d’una manera significativa i en canvi s’estan comportant amb una prudència que no és acceptable”. Fins ara tenia entès que comprar més o menys depenia de la llibertat individual de cadascú (anant bé, esclar), però m’equivocava: estalviar, no gastar perquè sí, portar una certa mesura en les despeses (i per tant defugir l’ostentació estúpida i el luxe sarnós), ha esdevingut inacceptable. Ja ho vaig sospitar el dia que a RAC1 el president Montilla ens va recomanar que ens canviéssim el cotxe per contribuir a l’economia. I, això ja és meu, la taula de surf, la cafetera exprés i l’ou de fusta del costurer. El moment exigeix heroismes i molts es comporten com uns covards menyspreables.

Però això s’ha d’acabar. Aviat els comerciants de vins ens increparan amb despit: “Pelacanyes, hauries de comprar més caixes de xampany!”. I les mestresses de les merceries reptaran les clientes: “Fes més punt de creu, gandula!”. En aquest ambient d’incentiu del consum tan exigent, encara s’hi afegiran les prostitutes –una activitat comercial, també-: “Com? Només un francès? Quin rata!”.

Enric Gomà, Ara, dimecres 21 de desembre del 2011.

T’estimo un ou, xurri, cari!

2011-12-20T09:52:00.001+01:00

Algun cop he vist una sèrie policíaca que fan a Antena 3 i es diu Miénteme. El protagonista és un psicòleg especialitzat en el llenguatge corporal —una mena de Sebastià Serrano, perquè ens entenguem— que soluciona els casos més complicats fixant-se sobretot en els gestos subtils i ganyotes que fan els detinguts durant l’interrogatori. Quan algú menteix, aixeca la cella dreta o se li eriça el pèl del clatell. Coses així. No sé si aquesta mena d’experts existeixen a la vida real, però l’altre dia pensava que el de la sèrie, si més no, hauria xalat de valent durant el judici del cas Gürtel.

Començant per la intervenció de l’expresident Francisco Camps , és clar. Quan entrava a la seu del Tribunal, rebut per amics i diputats del PP, lluïa un somriure confiat i el cap ben alt. En canvi, un cop l’interrogaven, el rostre se li havia tornat taciturn, sobretot quan declarava la seva innocència: «Sóc absolutament innocent», deia, i de sobte el que grinyolava era aquest adverbi, absolutament, com si li calgués fixar una inseguretat.

Les intervencions de Pablo Crespo i Francisco Correa van tenir encara menys glamur: anaven sense corbata, estaven més prims i espantats, i gairebé no van parlar. Pel que fa a Ricardo Costa , va negar que fos amic de Correa, però després va haver d’escoltar una gravació entre tots dos en què li deia amistosament «cabró». M’hauria agradat saber com el detectiu psicòleg interpretava el seu rostre greu i el detall de portar al canell un rellotge digital de plàstic.

De tota manera, qui més atrauria el detectiu psicòleg és Álvaro Pérez , més conegut com «el Bigotes», nebot d’ Andrés Pajares i, segons diuen, ell mateix un actor de recursos. Es va presentar al judici amb els cabells més llargs i amb una barba espessa que elimina l’efecte del bigoti que l’ha fet famós. Quina pena, quin error de càlcul, ara que ja tenia el personatge ben definit! És com si Groucho Marx o Charlot se l’haguessin afaitat al cim de les seves carreres. Hauria sigut més teatral i convincent si l’acusat hagués conservat el bigoti tal com era, ben pentinat, però no amb les puntes amunt, com un Dalí, sinó mirant avall en un gest de tristesa. Llavors, mentre escoltava la gravació de la policia en què Camps li deia allò de «te quiero un huevo» i «amiguito del alma», just la nit de Nadal del 2008, l’acusat s’hauria tocat les puntes del bigoti. Segur que el jurat ho hauria entès com un gest de confiança, absolutament innocent. Però ara potser ja és massa tard.

Jordi Puntí, El Periódico, 19 de desembre del 2011.

Harry, Mosley, Burley

2011-12-19T10:53:00.002+01:00

Harry.

El primer cas va ser el del príncep Enric: el 2005, va anar a una festa disfressat de sturmtruppe amb un braçal que portava una esvàstica ben vistosa. Al príncep, la seva entremaliadura devia continuar fent-li gràcia després d'haver-se convertit en un escàndol nacional, atès que –tot i que faltaven pocs dies per al Dia de Commemoració de l'Holocaust– no va demanar disculpes personalment, sinó a través d'un lacai de la casa reial.

Mosley.

El segon cas va ser el de Max Mosley, president de la Federació Internacional d'Automobilisme, que, el 2008, va organitzar una orgia sadomasoquista de temàtica nazi amb cinc prostitutes alemanyes (feien veure que gaudien dels plaers del dolor voluntari en un camp de concentració). Potser l'havia influït el record de son pare, Oswald, el fundador de la Unió Feixista Britànica que, el 1936, va celebrar les seves segones núpcies a la casa de Joseph Goebbels (Hitler va ser el convidat d'honor).

Burley.

El tercer cas ha sortit a la premsa anglesa aquesta mateixa setmana: el diputat Aidan Burley, considerat un de les joves promeses del Partit Conservador i amb un càrrec important al Ministeri de Transports, va assistir a un comiat de solter a Savoia, França, l'11 de desembre passat i no va protestar gens quan els convidats –amics seus tots ells– hi van fer diversos brindis al Tercer Reich i van acabar cridant, tots plegats: “Himmler! Himmler!” i “Eichmann! Eichmann!” (El solter que estaven acomiadant, un comptable llicenciat a la Universitat d'Oxford, portava un uniforme complet de les SS). Sembla que és força habitual, doncs, entre certs cercles de la classe alta anglesa, considerar que alguns dels criminals de guerra més notoris del segle XX no són sinó uns personatges hilarants amb què es pot fer tota mena de bromes pesades. No deu ser casualitat que aquesta mena de gent solen ser també uns euròfobs empedreïts, com aquells que han pressionat el primer ministre, David Cameron, perquè veti la UE (cosa que va fer el mateix dia que els amics del seu diputat xisclaven noms de nazis en un bar francès). La Gran Bretanya –Sarkozy ho ha deixat ben clar– és pràcticament non grata ara a Europa. I no pas, segurament, tan sols per raons econòmiques: al cap i a la fi, quin país membre de la UE veuria de bon ull un establishment britànic que inclou admiradors impunes dels instigadors de la Segona Guerra Mundial?

Matthew Tree, El Punt Avui, 19/12/2011

Joia, Gaudi, Tortura

2011-12-19T10:51:00.002+01:00

Joia.

S'acosta Nadal i, un cop més, els centres comercials s'omplen de gom a gom i, en plena crisi, de compradors frisosos; un cop més, als sopars i les festes d'empresa, els assalariats que normalment no beuen o que ho fan amb una moderació modèlica, es posen a mamar com si fossin mariners de permís; i, un cop més, arreu se sent la mateixa frase –recitada com si d'un parenostre es tractés– a fi i efecte que Nadal, en el fons, és només per als nens (sent-ne el subtext una cosa com ara: Nadal és un pal com una catedral però que val la pena passar per aquest calvari anyal perquè la canalla en pugui gaudir com cal).

Gaudi.

I perquè en gaudeixi al màxim, la quitxalla, li regalem joguines. Els nens, en la seva innocència, no saben d'on vénen aquestes joguines ni hi pensen gaire. Segurament, els astoraria o fins i tot els pertorbaria força si poguessin llegir un reportatge il·luminador sobre la provinença de les joguines en qüestió que acaba de sortir al diari dominical The Observer.

Tortura.

A la fàbrica Hung Hing, a la ciutat xinesa de Xenzen, per exemple, es fan joguines per a Disney, Lego i moltes altres marques. Els operaris –les famílies dels quals sovint viuen tan lluny que només es veuen un cop l'any– cobren 153 euros al mes (pagats habitualment amb un mes de retard) i durant les festes nadalenques són obligats a fer fins a 140 hores extres mensuals (cosa que els apuja el sou fins a 279 euros) i treballen des de les 10 del matí fins a les 8 del vespre, sis dies a la setmana amb màquines perilloses i sense protecció i han d'estar callats tota l'estona i si van al lavabo sense permís han de pagar una multa de 6 euros i dormen en lliteres en dormitoris col·lectius en què no hi ha aigua corrent a partir de les 10 de la nit. És a dir, algunes –moltes– de les joguines que omplen les cares de la nostra prole d'una joia tan inefable com fugissera han estat fetes per persones mortes de son que ni tan sols poden anar de ventre quan els dóna la gana, que viuen en una espècie de camp de concentració en què no guanyen prou diners ni per regalar les mateixes joguines que fabriquen als propis nens. Pel que fa als nostres, millor, potser, que no els expliquem tot això, si més no fins que descobreixin que els Reis no són els pares, sinó uns treballadors esclaus xinesos. Bones festes!

Matthew Tree, El Punt Avui, 11/12/2011

Boira, Clarianes, Llum

2011-12-19T10:50:00.002+01:00

Boira.

Joschka Fischer, l'exministre d'Afers Estrangers d'Alemanya, té el costum de fer fúting al barri berlinès de Grunewald i a principis de novembre, mentre corria a través de la boira tardoral, va tenir una epifania política en què va veure, de cop i volta, un futur viable per a Europa. Segons la setmanal alemanya Der Spiegel, Fischer proposa una Federació Europea autèntica, en què el continent seria dotat d'un cos polític format per representants de tots els parlaments de tots els països que, junts, podrien prendre decisions que els afectessin a tots. Una mena d'Estats Units d'Europa, si es vol. Sempre segons Fischer, ha arribat l'hora d'unificar-nos de debò i de fer fora totes aquelles institucions europees que clarament no funcionen com cal: no és per res, diu, que la salvació de l'euro depèn de les xerrades darrere portes tancades de Merkel i Sarkozy, i no pas, en absolut, del Parlament ni del Consell ni de la Comissió europeus; una prova en podria ser que Barroso, el president d'aquest últim, s'ha tornat fantasmalment borrós.

Clarianes.

Ara bé, si el pla de Fischer tira endavant, caldria que els països europeus anòmals, o sigui, sense representació pròpia (repetim la lletania: Flandes, Escòcia, Catalunya i Euskadi), s'espavilessin si volen participar-hi. La primera a fer-ho, segurament, serà Escòcia: el referèndum que permetrà que els escocesos votin a favor d'un país independent (o com a mínim l'equivalent escocès del règim foral) tindrà lloc abans del 2015 (això és ‘inevitable', segons el diari londinenc The Guardian).

Llum.

La crisi actual –que està posant en qüestió tantes coses abans donades per descomptat, ‘Espanya' inclosa– podria ben bé ser el moment que aquells catalans que desitgin la independència (o, si més no, un concert econòmic que soni bé) deixessin d'anar amb seny de bèstia vella i comencessin a actuar més aviat amb rauxa de bèstia arraconada. És cert que, a poc a poc, els europeus comencen a assabentar-se d'on som al mapa: per exemple, actualment el mateix Guardian ofereix als seus lectors unes vacances a ‘the historic principality of Catalonia' que es troba, diu, al ‘racó nord-est de la península ibèrica' i ‘s'estén fins a l'antic comtat del Rosselló'. Encara no saben, però, ni la meitat de la pel·lícula. No dec ser l'únic que pensa que ara sí que ens toca estrenar-la sencera.

Matthew Tree, El Punt Avui, 04/12/2011

Emergency Ward 13

2011-12-19T10:48:00.000+01:00

In the last four months I have spent more time that I would have wished sitting in London's St Thomas' Hospital and Barcelona's Hospital Sant Pau (the former because my mother is not at all well, and the second, for my own health). In both I have had oodles of opportunities to watch the nurses, doctors and orderlies going about their respective businesses and upon seeing their professionalism in the face of often exasperating situations and their patience in the face of even more exasperating patients, I found myself filling up with unadulterated admiration for them all. Both St Thomas' and Sant Pau – like all other public hospitals - are wincing from the financial pinch put on them, in this case, by the governments of Britain and Catalonia. In St Thomas', the nurses are being shunted from ward to ward in an impossible attempt to make up for an omnipresent staff shortage; and Sant Pau, whose funding couldn't have been more slashed if they'd put a Hollywood pirate on the job, has now been draped by its staff in so many furious protest banners it looks like a scrubbed version of the Plaça Catalunya when the Indignant Ones were still permitted to roost there. In short, how can it be that the hospitals, of all institutions, are getting it in the neck? If governments need to reduce public spending, let them start by retiring all those glum functionaries whose only real function seems to be telling us they can't help us because we haven't brought the right documents; let there be cutbacks on official vehicles, police accessories, tourist offices, roadworks... Let culture itself be cut, if needs be, if only those responsible would keep their scissor-laden hands off the hospitals, those irreplaceable places that usher most of us into this life and usher most of us out of it, once their admirable doctors and nurses can do no more for our health. So go on, you miserly, shilly-shallying hams who apparently represent us in Westminster and the Plaça Sant Jaume, get into the Christmas spirit for once, and surprise us pleasantly. Just this once.

Matthew Tree, Catalonia Today, desembre de 2011

Poder, Simpatia, Eleccions

2011-12-19T10:47:00.000+01:00

Poder.

El 1998, el sociòleg nord-americà Dacher Keltner va fer un experiment ja famós amb alguns dels seus estudiants de la Universitat de Berkeley, en què investigava els efectes del poder sobre les persones que en gaudien. Va demanar als membres d'un club estudiantil que inventessin sobrenoms divertits per als seus companys; va resultar que els estudiants que tenien posicions de poder dins la jerarquia del club s'empescaven noms despectius i humiliants per als socis ordinaris, mentre que aquests, per contrast, es limitaven a inventar-ne de graciosos però no pas ofensius per a tots els membres, incloent-hi els poderosos. Una prova més, sembla, que el vell adagi de l'historiador britànic John Dalberg-Acton –“el poder tendeix a corrompre i el poder absolut corromp absolutament” (1887)– continua sent vigent.

Simpatia.

Ara bé, uns experiments portats a terme el mes d'agost d'aquest any a la Universitat de Toronto han demostrat que potser no ho és tant, atès que van descobrir que si una persona empàtica i altruista accedeix a una posició de poder actuarà d'una manera altruista i empàtica en benefici de tots els seus súbdits. Un dels participants en l'experiment ho resumeix així: “Si el poderós és simpàtic, farà servir el seu poder d'una manera simpàtica.”

Eleccions.

Quina llàstima, doncs, que els ciutadans gairebé mai no votem per candidats simpàtics, i encara menys altruistes. Ans al contrari, sovint votem per polítics arrogants i autoritaris que són incapaços d'entendre les inquietuds de bona part dels habitants dels estats que regeixen, com s'ha demostrat any rere any a estat rere estat (l'espanyol inclòs, com acabem de veure). La raó per això, tal com demostra un altre experiment que es va fer el 2009 a la Universitat de Stanford, és que els polítics –sent com solen ser narcisistes (la Universitat d'Amsterdam, per cert, està a punt de publicar els resultats d'una investigació que ho comprova)– són experts a donar una impressió de confiança, fermesa i empatia, sense tenir cap d'aquestes característiques de debò. És a dir, cada cop que votem, solem fer-ho atrets no per la fusta, sinó el vernís, com si diguéssim. Havent dit això, sí que existeixen polítics simpàtics que realment volen estar al servei dels qui els voten. A Catalunya, en conec un en concret. Sí, es tracta d'una endevinalla.

Matthew Tree, El Punt Avui, 27/11/2011

Cremades, Assassinats, Proves

2011-12-19T10:45:00.000+01:00

Cremades.

A finals de l'any passat, segons la revista mèdicaEndoscopy, una dona de 47 anys va ingressar en una clínica nord-americana amb un “dolor rectal intens”. Se li va tractar amb els medicaments corresponents i al cap d'una setmana llarga de defecacions martiritzadores, va poder tornar a la vida normal. La dona s'havia administrat un ènema de cafè, un remei per a fetges “bruts” recomanat, sempre segons Endoscopy, per cada vegada més metges de medicina alternativa, que, pel que es veu, no expliquen pas als seus pacients que cal esperar fins que el cafè es refredi, perquè si s'aboquen una tassa fumejant de Nespresso a l'anus, se'l cremaran. Casos com el de la dona esmentada són proves fefaents, això sí, de la fe immensa que tanta gent té en la medicina dita natural.

Assassinats.

Una fe que l'octubre passat, tal com va informar aquest diari, va tenir conseqüències mortals per a un nen italià de tres anys. Entestats a fer servir només remeis homeopàtics, Marcello i Giovanna Monsellato van permetre que el seu fill morís d'una pneumònia bronquial. L'última cosa que li van donar abans de trucar a una ambulància va ser una tassa de te de fonoll, que encara devia estar paint mentre s'acostava la Parca. (Només cal posar les paraules death i homeopathy a Google per descobrir que cada any, arreu del món, hi ha desenes de nens que moren perquè els seus progenitors es neguen a tractar-los amb fàrmacs convencionals.)

Proves.

Fa massa temps que l'homeopatia i altres fraus mèdics gaudeixen d'una impunitat extraordinària, a Catalunya i arreu. Vinga detenir africans que venen bosses de marca falses, però ningú, que jo sàpiga, ha estat arrestat per vendre píndoles de sucre –a preus desorbitats– com a medicines. Una enganyifa exposada amb un entusiasme deliciós a l'última novel·la de la Teresa Solana, L'hora zen, que culmina amb l'assassinat del director d'un centre de medicina natural. Entre els molts punts d'inflexió de la trama, s'hi ha colat força informació sobre la pseudociència en general i l'homeopatia en particular. Una lectura molt recomanada, sobretot a aquells lectors que o bé persisteixen a péixer els seus fills amb medicaments lliures d'ingredients actius, o bé encara no han entès, posem per cas, que el cafè s'ha de prendre exclusivament per la via oral.

Matthew Tree, El Punt Avui, 13/11/2011

Potes, Pífies, Planxes

2011-12-19T10:43:00.000+01:00

Potes.

Fa uns anys, una amiga meva, metgessa, en trobar-se a l'ascensor amb una veïna que havia acabat de tenir un avortament involuntari, li va dir, per consolar-la: “Aquestes coses passen molt sovint; bé, també ho hauries de saber, ets veterinària, oi?”. Les ficades de pota solen ser tan desconcertants per als qui les perpetren com per a les diguem-ne víctimes.

Pífies.

En un capítol conegut d'Hotel Fawlty –la sèrie de comèdia més que mítica dels anys setanta– una parella nord-americana arriba tard a l'hotel en qüestió; ells no saben que el xef ja ha marxat i ofereixen diners al propietari, Basil Fawlty, perquè convenci aquest xef inexistent que els faci un bon sopar; Basil s'embutxaca la virolla i tot seguit corre cap a la cuina per fer de xef ell tot sol; com que no sap preparar l'amanida Waldorf que li han demanat –no sap ni què és– dóna la culpa al suposat xef fins al punt de mostrar a la parella ja empipadíssima una suposada carta en què aquest cuiner absent demana disculpes: “Assumeixo tota la responsabilitat del merder esgarrifós d'aquest vespre; si hagués fet cas del senyor Fawlty res de tot això mai no hauria passat.” Quan els que fiquen la pota intenten arreglar-ho, la situació sol empitjorar.

Planxes.

Que sembla que és l'estratègia adoptada per cert prohom de l'Espanya monolingüe que va fer planxa fa una setmana tot bromejant sobre bombardejos; un cop avisat que havia comès un error, va demanar-ne disculpes tot espifiant-la encara més en insinuar, a RAC 1, que hi ha bombardejos i bombardejos i que els que patia Barcelona eren de segona categoria (per bé que els dels franquistes, sense anar més lluny, van matar-hi 4.736 persones); ara, és clar, caldria que demanés disculpes per aquesta disculpa, unes disculpes que segurament també seran una altra pífia, que requerirà unes noves disculpes al seu torn i així successivament, en una cadena fawltyesca sense fi... Encara més: cada cop que el prohom esmentat fica els peus a la galleda, revela que no cal que hi hagi fronteres oficials per constatar que existeix un abisme infranquejable entre Catalunya i el país contigu. Una mostra perfecta del que els nord-americans en diuen un Kinsley gaffe, en homenatge a una frase que el periodista Michael Kinsley va amollar el 1984: “La ficada de pota autèntica és quan un polític diu la veritat sense voler.”

Matthew Tree, El Punt Avui, 06/11/2011

Animals, Criatures, Bèsties

2011-12-19T10:41:00.002+01:00

Animals.

A més de dedicar desenes de pàgines a cert dictador linxat i als polítics euroescèptics que somien amb una Bretanya dita gran, aïllada del continent que té a la cantonada, la premsa anglesa, aquest setmana, també ha parlat força d'un tal Bob Lambert. Fa vint anys, Lambert era un membre de la Special Branch (la policia política, com si diguéssim, de Scotland Yard). Als anys vuitanta, es va infiltrar al Front per l'Alliberament dels Animals (ALF), una organització clandestina, considerada, pels de la Special Branch, la segona organització terrorista del país després de l'IRA.

Criatures.

L'ALF –alguns membres del qual vaig arribar a conèixer sense sentir cap necessitat de delatar-los– es dedicava a l'acció directa, tot renunciant a la violència contra persones però no pas a la propietat: compost de grups autònoms i sense líders, els seus afiliats entraven de nit a laboratoris que experimentaven amb animals vius i els portaven a llocs segurs. Van començar el 1976, a Anglaterra, tot alliberant uns gossos utilitzats en experiments sobre el tabac i el càncer. A partir del 1980, sabotejaven les caces de guineu. El 1987, ja més radicalitzats, van col·locar tres bombes incendiàries en unes botigues que venien productes de pell. Després d'haver delatat els responsables d'aquests atemptats, Lambert els va visitar a la presó, sense que ningú sospités que treballava per a la policia. Si el cas de Lambert ha sortit a la llum del dia és perquè la seva ex-xicota acaba de descobrir que el seu amant d'antany –que li havia professat un amor aparentment sincer– no era sinó un poli que dormia amb ella per reforçar el seu perfil de personanormal dins l'ALF (que no es fiava gaire de nouvinguts solters). Sentint-se utilitzada, ha posat el crit al cel.

Bèsties.

Lambert ha explicat que quan li va tocar acabar amb la seva doble vida, va dir a l'amada que havia de fugir a l'estranger per evitar ser detingut per la Special Branch. Tot seguit, va agafar un avió cap a València, ciutat des de la qual va enviar una carta llarga a aquesta dona enamoradíssima, dient que la relació no podia continuar ja que ella “mereixia algú millor”. Així mateix, durant un moment, el delator es va delatar: aquestes devien ser les úniques paraules honestes que ella va sentir en boca d'ell durant els divuit mesos que van estar junts.

Matthew Tree, El Punt Avui, 30/10/2011

Bye, Bye, Bullshit

2011-12-19T10:38:00.000+01:00

On the 25th of September, in the Monumental bullring, and for the last time in Catalonia, six bulls were stabbed to death for purposes of entertainment. As foreign journalists - including the Spanish ones - have given confusing accounts of the whys and wherefores of the ban, it is maybe worth remembering that the whole thing started as a simple collection of signatures organised by a politically non-aligned NGO calle Prou ('Enough'). Under Catalan law, if a minimum of 50.000 signatures concerning any proposal whatsoever can be garnered within 120 days, that proposal must, perforce, be debated and voted on in the Catalan Parliament. Prou got over 180.000 signatures in the allotted time. On July 28th, 2010, the bullfighting ban was duly approved by parliament, by 68 votes to 55. Although the defenders of this fancy form of slaughter loudly accused its opponents of being motivated by selfish (Catalan) nationalism, the latter - whatever their ulterior motives - stuck to their humanitarian guns and insisted that this was not a nationalist issue but an animal rights one. Whereas the pro-bullfight lobby, oddly enough, insisted that the corridas were part of the Spanish national patrimony, that they represented Spanish national culture, and that as Catalonia was part of Spain, it too had to share in this Spanish cultural tradition. Surely only the wilfully deaf could deny that such arguments do sound, well, nationalist. (Not for nothing did the owners of the Monumental raise a Spanish flag over the building, weeks before the final bullfight). Both the pro and anti bullfight lobbies in parliament acknowledged that bullfighting had, historically, been popular in Catalonia (in 1833, half Barcelona was set alight by citizens enraged by a mediocre bullfight). The received wisdom is that it took Franco's enthuasiastic endorsement of the spectacle, post-1939, to put most Catalans off it for good. In fact, it seems that bullfighting was under attack in Catalonia long before that: in his memoirs of his life as a tramp and petty thief in France ('Camins de França') the writer and politician Joan Puig i Ferreter describes an encounter with two young Frenchmen who, hearing he's from Barcelona, predictably go: "If you're Spanish, you must like bullfighting!" Puig continues: 'I explain to him that we Catalans are no friends to bullfighting, that Catalanism is opposed to them, and that bullfighting is just one of the many plagues that come from backward Spain'. The year this encounter took place? 1903. 108 years later, attendance at the Monumental had dwindled to a few busloads of tourists wheeled in to fill about a quarter of the stadium in the summer season. The parliamentary ban, in other words, was simply the last nail in bullfighting's already sealed coffin.

Matthew Tree, Catalonia Today, novembre de 2011

Canvis, Divises, Valors

2011-12-19T10:35:00.002+01:00

Canvis.

El dimecres passat bona part dels diaris del món (aquest inclòs) van dedicar més d'una pàgina i més de dues a l'intercanvi entre el soldat israelià Guilad Shalit –que s'assembla, per cert, a un jove Antoni Bassas– i uns centenars de presos palestins. Elpremier israelià (potser per fer minvar la influència creixent de l'Autoritat Palestina) acaba de fer una concessió excepcional a Hamas, tot i que Netanyahu no reconeix aquesta organització (que ha matat més de 500 israelians des de l'any 2000); Hamas, per la seva banda, acaba d'arribar a un acord amb un país l'existència del qual sempre ha negat i el territori del qual mai no ha deixat d'atacar, malgrat les conseqüències sovint devastadores.

Divises.

Potser Hamas ha volgut aquest acord per augmentar la seva popularitat a Gaza, on només un 23% dels residents, segons la revista Time, li donen suport, atès que la seva promesa d'eradicar la corrupció del govern anterior, de l'ANP, no s'ha complert: es veu que els ciutadans que tenen bones connexions amb membres del règim són premiats amb llocs de treball i altres avantatges (una recepcionista a la Universitat de Gaza diu que durant 8 anys ha estat a la llista d'espera pels vols a la Meca pagats pel govern, però coneix persones diguem-ne endollades que hi han anat cada any). En una zona en què el 50% de la població està a l'atur –com a resultat del bloqueig israelià, però també, segons un exvice-ministre de Hamas, de la incompetència econòmica del seu partit– l'estructura administrativa es manté gràcies a subvencions mensuals provinents de l'Iran i Síria.

Valors.

Per greu que sigui el conflicte araboisraelià, com a mínim ha rebut molta més atenció que els horrors que durant dècades han estat el pa de cada dia als països contigus (si més no, fins que les poblacions afectades ens en van assabentar aquesta primavera). A l'escorxador tancat regit de Damasc estant, per exemple, l'exèrcit sirià ha assassinat 3.604 civils en els últims 8 mesos i ara –segons The Guardian– està escorcollant els hospitals del país per tal de segrestar-ne qualsevol dissident ferit. Potser no estaria de més parlar-ne una mica més, no fos cas que els nostres fills o néts ens acusin de fer l'orni, que és el que van fer la generació dels meus avis quan les atrocitats de Franco; o la dels meus pares quan la Xoà, posem per cas.

Matthew Tree, El Punt Avui, 23/10/2011

Poma, Gavardina, Tavella

2011-12-19T10:33:00.000+01:00

Poma. El 1993, no sabia res d'informàtica i si el primer ordinador que vaig comprar va ser un Macintosh, no era perquè preferia OS7 a Windows 3.1, sinó que no volia donar les meves pessetes d'aleshores a Bill Gates, per pagat d'ell mateix, per ricatxo i plagiari ordinari (el 1996, per cert, Gates va treure un llibre sobre el futur de la informàtica que ni tan sols esmentava internet). Ara bé, en explorar les meravelles, o així em semblaven, del meu Classic II, encara no sabia qui era Steve Jobs –el cofundador d'Apple que havia intuït el potencial del ratolí i la interfície gràfica ja el 1979– segurament perquè feia vuit anys que havia estat expulsat de la pròpia empresa pels directors (tot seguit, va fundar Next, on es van desenvolupar els prototips del que serien els sistemes operatius actuals d'Apple).

Gavardina. Val a dir que aleshores, els que sí que sabien d'informàtica em deien –sovint sense poder reprimir un rictus sorneguer– que Apple estava condemnat a desaparèixer, que el sistema tancat que feia servir era una aposta suïcida, etcètera. De fet, el 1993, a Barcelona, només hi havia tres botigues que venien Macs, una de les quals va fer fallida l'any següent. Cop rere cop, la gent s'horroritzava quan els explicava que feia servir un Mac, atès que era –segons afirmaven, no sempre amb raó– incompatible amb els ordinadors normals. En fi, tot Catalunya, pel que semblava, s'havia deixat seduir pels colors desentonats del programari de Microsoft.

Tavella. Ara que Apple –sobretot a partir del retorn de Jobs com a director en cap, el 1997– ha esdevingut l'empresa de més èxit del món sencer, ara que la vida s'ha tornat impensable sense Ipods, Iphones i Ipads, he hagut de resistir la temptació de dedicar botifarres diàries a tots aquells que fa 15 anys m'acusaven de pertànyer a una secta risible. Actuament treballo amb el meu quart Imac i us asseguro que en seure davant d'aquest objecte tan bell com fiable cada matí, ja en si mateix em fa venir ganes d'anar per feina. Diuen que Steve Jobs, que va morir el 5 d'octubre passat, era un perfeccionista de vegades insuportable el secret del qual era que –i manllevo la frase de l'últim número de la revista Time – “donava tanta o més importància al disseny que a la funcionalitat”. No dec ser l'únic usuari que no deixarà d'agrair-li-ho.

Matthew Tree, El Punt Avui,16/10/2011